Guia_habilitats_soci ...

Tècnica d’entrenament que consisteix en la pràctica massiva de les conductes objecte d’intervenció per valorar-les i, en conseqüència, reforçar-les o no immediatament.

És la capacitat per expressar lliurement les opinions i els sentiments propis sense violar els drets dels altres.

És el conjunt de percepcions o referències que el subjecte té de si mateix; el conjunt de característiques, atributs, qualitats i deficiències, capacitats i límits, valors i relacions que el subjecte coneix com a descriptius de si mateix i que percep com a dades de la seva identitat.

La manera en què cada persona es percep i es valora a si mateixa.

No existeix una opinió personal que sigui neutra, sinó que duu implícit un judici de valor, una càrrega negativa.

No existeix una opinió personal que sigui neutra, sinó que duu implícit un judici de valor, una càrrega positiva.

És una tècnica d’avaluació social en la qual l’observador i l’observat són la mateixa persona.

Element físic per on l’emissor transmet la informació i que el receptor capta pels sentits corporals. Es denomina canal tant al medi natural (aire, llum) com al mitjà tècnic utilitzat (impremta, telegrafia, ràdio, telèfon, televisió, ordinador, etc.), i es percep a través dels sentits del receptor (oïda, vista, tacte, olfacte i gust)

Desenvolupar la capacitat d’entusiasmar-nos amb el hem de fer, per poder-ho dur a terme de la millor manera, eliminant altres impulsos que ens desviarien de la tasca millora el rendiment de qualsevol activitat que s’ha d’emprendre.

Conjunt o sistema de signes que l’emissor utilitza per codificar el missatge.

Participació creativa, genera solucions en les quals tots són guanyadors i tots cedeixen en alguna cosa.

Les persones intenten satisfer els seus interessos. Poden ser adequats quan es necessita una acció ràpida.

Fórmula per afrontar un conflicte que ens dona la mesura en què està dispost a esforçar-se per satisfer les pròpies necessites i interessos.

Suposa actuar sobre “el que pens” (pensaments, idees, opinions) i poder modificar-los per altres. Els components cognitius serien la percepció, els pensaments, les expectatives o fins i tot les actituds.

Suposa actuar sobre “el que faig”, sobre el comportament per poder modificar els nostres actes.

Suposa actuar sobre “el que sent”, sobre les emocions, els sentiments que tenim.

Dins el component conductual s’inclouen els elements no verbals, com són l’esquema corporal, el moviment, el so (sense paraules), que serveixen per recolzar el contingut verbal del llenguatge o per transmetre informació entre si. Altres funcions serien: refermar el que es diu, substituir a partir dels gests la verbalització, emfatitzar una expressió verbalitzada (arrufar el nas), etc.

Els components paralingüístics constitueixen el conjunt de senyals que acompanyen la comunicació verbal i formen part de la comunicació no verbal. Aquests components ens proporcionen informació a través de “com” es diu, en oposició a “què” es diu amb paraules.

Dins el component conductual es poden incloure els elements verbals propis de la conducta humana i són els elements referits a la paraula i al seu context.

Inclou la negociació, en la qual cada part interessada ha de cedir en alguna cosa, amb el fi de guanyar alguna cosa.

La comunicació interpersonal és la interacció recíproca o independent, cara a cara entre dos o més interlocutors en el marc de seqüències de comportament verbal i no verbal, orientats per sentiments i/o objectius que transmeten o intercanvien recíprocament informació o missatges.

Es tracta de satisfer els interessos dels altres. Mantén l’harmonia i evita divisions.

És el conjunt de conductes mostrades per un individu en un context interpersonal que expressen sentiments, aptituds, desitjos, opinions o drets d’aquest individu d’una manera adequada a la situació, respectant aquestes conductes en els altres, i que generalment resol els problemes immediats de la situació mentre minimitza la probabilitat de futurs problemes (Caballo, 1986).

Són situacions en les quals dues o més persones entren en oposició o desacord a causa de la incompatibilitat o desacord entre els seus interessos, necessitats, desitjos o valors.

Circumstàncies temporals, espacials i socioculturals que envolten el fet o acte comunicatiu i que permeten comprendre el missatge en la seva justa mesura.

Fórmula per afrontar un conflicte entesa com el grau en el qual un subjecte està dispost a esforçar-se per satisfer les seves necessitats i els seus interessos.

Les salutacions, els comiats, donar gràcies són costums socials que indiquen components verbals estandarditzats que si els aïlles no tenen significat.

Acció. Conjunt d’opinions o judicis que responen a una anàlisi i que poden resultar positius o negatius.

Es deuen al fet que determinades conductes no han estat apreses. Per tant, no tenen aquesta habilitat en el repertori individual.

Es dirigeixen fonamentalment a distorsions de la realitat o pèrdues en les facultats. Per tant, s’orienten als components cognitius i as fisiològics.

Els drets assertius són punts de suport, i ha de fer valer davant nosaltres mateixos i davant els altres.

El que transmet la informació (un individu, un grup o bé una màquina).

Participació afectiva i, en general, emotiva d’una persona en una realitat aliena. Ser empàtics és ser capaços de “llegir” emocionalment les persones, mecanisme adaptatiu.

Podem definir-la com “un punt de vista general de la teràpia dirigit a incrementar la competència de l’actuació en situacions crítiques de la vida” (Goldsmith i Mcfall, 1975, p. 51)

És la principal eina d’anàlisi conductual i en la pràctica clínica sol ser un instrument indispensable.

És un comportament que consisteix a no enfrontar-se amb els altres. Si no s’afronta el conflicte és molt probable que sorgeixi de nou.

La cara transmet l’estat emocional. L’àrea més important de la comunicació no verbal i la part del cos que més prop s’observa durant la interacció. 

Moltes expressions tenen conseqüències socials immediates que constitueixen el seu significat. Exemple en són fer promeses, emetre veredictes.

Estan referits a les condicions de treball en el sentit més ampli, com el salari, les polítiques d’empresa, l’entorn físic, la seguretat en el treball, etc. Segons el model bifactorial, aquests factors extrínsecs sols poden prevenir la insatisfacció laboral. 

El seu objectiu és que les habilitats apreses es generalitzin gradualment en la vida real.

Un gest és qualsevol acció que envia un estímul visual a un observador. Per arribar a ser un gest ha de ser vist per algú altre i ha de comunicar alguna informació.

És l’elevació o atenuació que es fa amb la veu trencant o passant d’un to a un altre. Serveix per comunicar sentiments i emocions.

Encaminades a influir en la conducta dels altres directament.

Capacitat de controlar i regular els sentiments d’un mateix i dels altres i utilitzar-los com a guia del pensament i de l’acció.

Unitats d’una llista.

És una representació d’una situació real. Encara que s’utilitzin en situacions simulades, és una eina efectiva per analitzar i autoanalitzar les conductes, millorar la comunicació, representar la conducta assertiva, exercir l’empatia , etc.

Persona que ocupa un càrrec donada una posició estandarditzada. Exemple: un cap o un càrrec directiu.

Persona designada com a tal pel mateix grup. Exemple: en un grup independent es designa una persona per exercir de líder.

És el coneixement, les actituds i les conductes utilitzades per influir sobre les persones per aconseguir la missió desitjada: en altres paraules, lideratge és l’acció d’aconseguir que les persones s’identifiquin com una missió o visió perquè treballin en la seva realització.

Pràctica d’un estat d’atenció concentrada sobre un objecte extern, pensament, la pròpia consciència, caps dels anteriors o el propi estat de concentració.

La podem definir com “el mirar de l’altra persona en o entre els ulls, o més generalment en la mirada superior de la cara”. La mirada mútua implica que s’ha fet “contacte ocular” amb l’altra persona (Cook, 1979, p, 77).

La mateixa informació que l’emissor transmet.

Són frases que comporten un missatge implícit.

Tècnica d’entrenament que consisteix en l’aprenentatge per mitjà de la imitació. 

La motivació és una característica de la psicologia humana que contribueix al grau de compromís de la persona; és un procés que ocasiona, activa, orienta, dinamitza i mantén el comportament dels individus cap a la realització d’objectes esperats.

Per als que estan motivats extrínsecament, les seves recompenses són factors externs. Aquestes persones fan el seu treball per guanyar una recompensa o evitar un càstig.

Aquesta motivació ve de dins un mateix. Les activitats que els individus fan són la seva pròpia recompensa.

Es refereixen a la manera en què es reconeix el treball del personal, es relaciona amb l’autoestima.

Està relacionada amb el desenvolupament efectiu de l’individu. Són les necessitats d’associació, participació i acceptació. En el grup de feina, entre elles, es troben: l’amistat, l’afecte i l’amor. Es satisfan mitjançant les funcions de serveis i prestacions que inclouen activitats esportives, culturals i recreatives.

Són les més elevades, es troben al capdamunt de la jerarquia, a través de la satisfacció personal, troben sentit a la vida mitjançant el desenvolupament del potencial d’una activitat.

Necessitats per mantenir la salut de l’individu.

Comunicació dirigida a trobar una alternativa de solució per resulti acceptable per a ambdues parts. Aquesta resposta té en compte els sentiments, les motivacions i els interessos d’ambdues.

Es una tècnica d’avaluació social. Com l’habilitat social, es coneix a través de respostes manifestes del subjecte, l’observació d’aquestes és l’estratègia més útil per avaluar les habilitats.

Dirigida cap a un mateix sense tenir en compte l’efecte que està tenint sobre els altres.

Depenent del lloc, la comunicació és d’una manera o una altra

Són les vacil·lacions, falsos inicis i les repeticions. Les pertorbacions en excés en la parla poden ser causa d’inseguretat, incompetència, poc interès o ansietat.

Primera fase de l’entrenament d’habilitats socials que té per objecte principal establir els objectius específics de l’entrenament així com delimitar les condicions d’aplicació.

Les persones solen imitar postures corporals dels altres; aquest fenomen es denomina postures congruents (Davis, 1972).

És la posició del cos i dels seus membres, la forma com seu, com s’està dret i com es passeja. Reflecteix les seves actituds, sentiments sobre ella mateixa i la seva relació amb els altres (Mehrabian, 1972).

Les preguntes són essencials per aconseguir mantenir la conversació, obtenir informació, demostrar interès i influir en la conducta dels altres. Poden categoritzar-se de les formes següents (Towel, Bryant i Arglyle, 1978).

No es responen amb un sí o amb un no. Què vares fer durant les vacances?

Es poden respondre amb un sí o amb un no i donar lloc a respostes llargues. T’ho has passat bé aquest cap de setmana?

Útils per mantenir xerrant l’altra persona. On vares anar exactament?

Permeten al que parla fer-ho sobre el que tria i són útils per començar una conversa. Com estàs?

S’utilitzen per obtenir informació. Què has fet aquest cap de setmana?

S’utilitzen perquè els altres contin coses sobre ells mateixos i segueixen normalment les preguntes sobre els fets. Et va agradar?

Problemes sorgits per l’absència de dades de fiabilitat i validesa.

Aquell que individualment o col·lectiva rep la informació. Pot ser una màquina.

Reflecteixen el registre de l’activitat elèctrica associada a la contracció muscular.

És la comunicació en dues direccions i garanteix la interacció social.

L’oient manifesta atenció triant una distància, orientació i postures pròpies, mirant més del 50% del temps, assentint amb el cap, fent sons vocals de seguiment o emetent afirmacions verbals.

Reflecteix el significat del comentari del que es parla, de manera que empatitza amb la persona que comunica i es reforça el missatge que transmet. Per exemple, “penses així… perquè …”.

El model de Sistemes autoreguladors va ser desenvolupat per Leventhal i els seus col·laboradors (Leventhal, Meyer i Narez, 1980) amb la pretensió de superar les dificultats posades de manifest en les recerques que tenien com a referent el model de creences de salut i la teoria de l’acció raonada.

Elaborar conclusions sobre fets aïllats. Exemple: “és sempre infidel”.

El somriure serveix per transmetre el fet de que a una persona li agrada l’altra (Argyle, 1979). El somriure (i el parpelleig) és utilitzat per coquetejar amb els altres i constitueix una invitació que no tan sols obre els canals de comunicació desitjats (Knapp, 1982).

És el somriure dissimulat, sense la seva vertadera intensitat.

És el que expressa totes les experiències i emocions positives.

És un somriure autèntic, en mirar la persona que t’interessa i, de manera ràpida, se n’aparta la vista, però de tot d’una se li torna a dirigir i en desvia la vista novament.

Somriure cortès, de cooperació, que regula l’intercanvi verbal de dues o més persones.

El que reflecteix un reconeixement que ha d’acceptar un esdeveniment desagradable sense protestar.

Somriure de cooperació utilitzat en escoltar l’altre i fet amb el fi de fer-li saber que s’ha comprès tot el que s’ha dit i que no fa falta repetir res.

La seva finalitat es convèncer l’altre que se sent una emoció positiva, quan en realitat no es així.

Amb el fi suavitzar un missatge desagradable o crític, forçant el receptor de la crítica a qui torna el somriure, malgrat la molèstia que pugui produir-li.

És el que reflecteix emocions negatives.

El que expressa afecte (posar el braç al voltant de l’espatlla d’un amic en un comiat).

La seva finalitat és afirmar la identitat de l’altra persona com de la mateixa espècie (encaixada de mans).

Contacte que considera l’altra persona com un simple objecte (metge examinant un pacient).

Reflecteix els nostres sentiments (besades).

La tècnica d’alliberació emocional (EFT, Emocional Freedom Techniques), coneguda com a tàping, és una teràpia basada en l’acupuntura xinesa però sense agulles. Serveix per eliminar, amb sorprenent rapidesa, problemes emocionals i físics.

S’aprèn a controlar l’ansietat, els estats d’excitació i la reacció de manera inadequada a l’estrès. Aquestes tècniques ajuden a aconseguir un estat d’assossec i tranquil·litat que afavoreixen la calma de les situacions estressants de la vida diària. Serveixen per treballar els components fisiològics.

Són tècniques per ajudar la persona a superar o controlar les situacions que presenten altes dosis d’estrès. Redueixen la ansietat. Serveixen per treballar els components cognitius.

El to és la qualitat o ressonància de la veu.

La capacitat que té cada individu de construir conductes hàbils que tenguin conseqüències per a ell. Dins les competències cognitives seria saber-se posar en el lloc de l’altre, capacitat de solucionar problemes.

La seva funció és fer que un missatge arribi a un oient potencial.

Són bromes, xerrades ocasionals, en què s’intercanvia poca informació i no afecta la conducta. El propòsit d’aquestes expressions consisteix a establir i mantenir les relacions socials i gaudir-ne.