Els signes d’interrogació i d’exclamació, que ja hem anunciat més amunt, indiquen una entonació especial de la frase, que correspon, respectivament, a la formulació directa d’una pregunta o d’una emoció. De fet, la interrogació i l’exclamació solen aparèixer en moments en què es vol intensificar l’expressivitat o el sentiment, o en escrits que volen cridar l’atenció, com els del llenguatge publicitari, per exemple.
En el cas de l’exclamació, ens referim concretament a l’expressió d’una exaltació, una sorpresa, un dubte, una queixa... Aquest signe també s’anomena d’admiració, però preferim el terme proposat per semblar-nos més clar i entenedor.
En un escrit considerat neutre (això és, ‘Desproveït de tot matís intencional o afectiu’, segons el DIEC2), que fàcilment poden ser la majoria dels que redactam, és més habitual escriure o veure escrit el signe d’interrogació que no el d’exclamació, el qual sol reservar-se per a situacions específiques que, d’alguna manera, s’han de ressaltar (per ‘intencionals i afectives’, precisament).
En clau de sol
Fixem-nos que, a diferència de la coma i el punt, aquí no parlam de pausa, sinó d'entonació en estat pur. I tothom distingeix clarament la tonada que feim servir per demanar quelcom de la que utilitzam per exclamar-nos.
Per acabar, no hem d'oblidar que, tant si escrivim a mà com sobre teclat, els signes d'interrogació i d'exclamació van enganxats a la paraula precedent sense espais; en canvi, després d'aquests signes hi ha d'haver un espai.
Nota afinada número 1: què vol dir «formulació directa»
Abans hem associat els signes d'interrogació i d'exclamació a una formulació directa de la pregunta o l'admiració. Per entendre'ns: es tracta del peix que es mossega la coa, és a dir, la presència dels signes d'interrogació i d'exclamació en el text indiquen una expressió directa. No és gens problemàtic, aquest aspecte, però una altra vegada ens passa que, tot plegat, és més senzill veure-ho il·lustrat en els exemples que no teoritzant-ho.
Recordem, però, que no és necessari escriure els signes perquè la frase tengui l'entonació pròpia i característica de la pregunta o de l'exclamació. Ara és el terreny de la formulació indirecta. Comprovem-ho llegint de nou el títol mateix d'aquesta «Nota afinada».
Nota afinada número 2: quants de signes?
Signes d'interrogació i d'exclamació al principi i al final de la frase, o només al final? En català, és suficient escriure els signes al final. Podem aprofitar-nos de la senzillesa de la norma i col·locar els signes únicament al final, perquè, de fet, els casos d'ambigüitat que a vegades s'al·leguen per justificar l'escriptura dels signes també al principi són tan estranys que no val la pena contradir la regla general esmentada.
Nota afinada número 3: què hi ha després dels signes?
O..., què no hi ha d'haver després dels signes? Com ja hem dit al principi de l'apartat sobre la «modulació de la flauta», després dels signes d'interrogació i d'exclamació no escrivim mai punt, per tal d'evitar una duplicació del mateix signe de puntuació (el punt propi de la interrogació o l'exclamació + el punt mal afegit).
Contràriament, després de la interrogació i de l'exclamació sí que s'hi poden posar altres signes de puntuació diferents del punt, com ara la coma, el punt i coma, els punts suspensius, etc.