3. Administració electrònica

La Llei 39/2015 pretén implantar una Administració totalment electrònica, interconnectada i transparent, millorant l’agilitat dels procediments administratius i reduint els temps de tramitació.

Si bé la Llei 30/1992, de 26 de novembre, ja va ser conscient de l’impacte de les noves tecnologies en les relacions administratives, va ser la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, la que els va donar carta de naturalesa legal, en establir el dret dels ciutadans a relacionar-se electrònicament amb les administracions públiques, així com l’obligació d’aquestes de dotar-se dels mitjans i sistemes necessaris perquè aquest dret es pogués exercir. No obstant això, en l’entorn actual la tramitació electrònica no pot ser encara una forma especial de gestió dels procediments, sinó que ha de constituir l’actuació habitual de les administracions. Perquè una Administració sense paper basada en un funcionament íntegrament electrònic no només serveix millor als principis d’eficàcia i eficiència, ja que estalvia costos a ciutadans i empreses, sinó que també reforça les garanties dels interessats.

D’altra banda, la regulació d’aquesta matèria patia un problema de dispersió normativa i superposició de diferents règims jurídics no sempre coherents entre si, de la qual cosa és mostra la successiva aprovació de normes amb incidència en la matèria, entre les quals cal citar: la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici; la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible; la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i la Llei 20/1013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat.