1. Contextualització

En els darrers quaranta anys, les relacions entre la igualtat de dones i homes i l’Estat han avançat al llarg de tres fases que, segons la politòloga Judith Squires, es poden classificar sota l’òptica de tres conceptes: les quotes de participació, les institucions de polítiques de gènere —que pretenen crear noves agències amb l’objectiu de combatre aquestes preocupacions— i, finalment, l’estratègia del gender mainstreaming, que situa totes les polítiques sota la perspectiva de gènere per tal d’evitar l’androcentrisme. Aquest darrer estadi redefineix els conceptes i subratlla la importància dels processos en la construcció de les estructures de gènere.

Impulsar canvis al model social vigent no sols ha estat una prioritat en la lluita per equiparar els drets de dones i homes, sinó que ha estat l’objectiu fonamental de les polítiques socials comunitàries, tal com va quedar reflectit en l’article 13 del Tractat d’Amsterdam, que atorgava poders a la Comunitat Europea per combatre la discriminació de gènere, origen racial o ètnic, edat, discapacitat, religió o creences i orientació sexual. D’ençà de l’any 2000, la Unió Europea té una normativa específica sobre l’aplicació d’aquests principis i la lluita contra la discriminació. Mitjançant l’aprovació de dues directives, que varen incorporar-se com a capçaleres a l’ampli espectre de normes que procuraven la igualtat entre dones i homes dins l’àmbit europeu, amb aquests dos instruments es va fixar l’actual marc legislatiu europeu que reforçava les garanties de protecció de la ciutadania davant els casos de discriminació. En matèria general, la Directiva 2000/43/CE sobre igualtat de tracte independentment de l’origen racial o ètnic de les persones, tant en l’àmbit de l’ocupació, com en la protecció social, els beneficis socials, l’educació i l’accés a béns i serveis, inclòs l’habitatge, i la Directiva 2000/78/CE que prohibeix la discriminació per motius de religió o creences, edat, discapacitat o orientació sexual en l’àmbit de l’ocupació són, fins ara, els dos instruments més importants per combatre la discriminació.

Pel que fa a qüestions de gènere, trobam l’any 2004 la Directiva 2004/113 sobre la implementació del principi d’igualtat de tracte entre dones i homes en l’accés a béns i serveis, i dos anys després, la Directiva 2006/54 relativa a l’aplicació del principi d’igualtat d’oportunitats i igualtat de tracte entre dones i homes en assumptes d’ocupació, que refon totes les disposicions anteriors en la matèria. Totes aquestes disposicions conformen el sistema europeu de protecció enfront de la discriminació per raó de gènere. La promoció de la igualtat de gènere s’ha erigit com una activitat fonamental per a la Unió Europea, que la promulga com un valor essencial, un objectiu i un indicador del creixement econòmic. A més de les directives esmentades, cal destacar l’instrument de ratificació del Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica, subscrit a Istanbul l’11 de maig de 2011.

En l’àmbit internacional, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar el 10 de desembre de 1948 la Declaració Universal de Drets Humans, que en els articles primer i segon estableix el valor suprem de la igualtat de totes les persones en dignitat i drets, sense que pugui haver-hi cap tipus de discriminació per raó de sexe.

Esmentada la fonamental Declaració Universal de Drets Humans, cal fer referència a la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, adoptada per l’Assemblea General de Nacions Unides l’any 1979. Espanya va ratificar aquest instrument que té per objecte eliminar totes les formes de discriminació contra la dona i obligar els estats a reformar lleis amb aquesta finalitat i a discutir sobre la discriminació, l’any 1983. Des que es va aprovar, 189 països més l’han ratificada. La Convenció, coneguda per CEDAW, es considera el document jurídic internacional més important en la història de la lluita contra totes les formes de discriminació sobre la dona. En l’article primer defineix el que s’ha d’entendre per discriminació:

Qualsevol distinció, exclusió o restricció feta amb relació al sexe que tengui l’efecte o el propòsit de disminuir o anul·lar el reconeixement, la pràctica o l’exercici per part de les dones, independentment del seu estat civil, sobre la base de la igualtat de l’home i la dona, dels drets humans i llibertats fonamentals en les esferes política, econòmica, social, cultural, civil o en qualsevol altra esfera.

La CEDAW preveu un comitè d’experts independents que en supervisa l’aplicació. Es tracta d’un grup de 23 persones de tot el món encarregades d’aquesta tasca d’examen a tots els territoris dels estats que l’han ratificat. No obstant això, les seves funcions es basen a rebre comunicacions i iniciar investigacions sobre casos de violacions greus o sistemàtiques dels drets de les dones. Es tracta de procediments facultatius que només estan disponibles si l’Estat afectat els ha acceptat. Per tant, la seva quotidianitat es basa en recomanacions generals i suggeriments.

Més endavant, l’any 1993, assolim una altra fita fonamental amb la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona. Primer instrument internacional de drets humans que aborda de forma explícita aquest problema, defineix aquesta violència com:

Tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tengui o pugui tenir com a resultat un dany físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces dels esmentats actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la vida privada.

Considera, a més, que aquesta violència inclou:

La violència física, sexual i psicològica en la família, inclosos els cops, l’abús sexual de les nines a la llar, la violència relacionada amb el dot, la violació per part del marit, la mutilació genital i altres pràctiques tradicionals que atempten contra la dona, la violència exercida per persones diferents del marit i la violència relacionada amb l’explotació; la violència física, sexual i psicològica al nivell de la comunitat en general, incloses les violacions, els abusos sexuals, l’assetjament i la intimidació sexual en el treball, en institucions educacionals i en altres àmbits, el tràfic de dones i la prostitució forçada; i la violència física, sexual i psicològica perpetrada o tolerada per l’Estat, allà on s’esdevengui.

Després de la Declaració de 1993, arribà la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, Declaració i Pla d’Acció Beijing, de 1995. Si en la Conferència de Nairobi de 1985 s’apuntava ja la importància de la presència i les decisions de les dones en totes les instàncies, a Pequín s’aconsegueix un canvi fonamental: els governs es comprometen a incloure de manera efectiva una dimensió de gènere en totes les institucions, les polítiques legislatives i els processos de planificació; i això requereix una reconstrucció del sistema que tengui en compte de manera uniforme les necessitats de les dones i els homes. Per això alguns consideren que aquesta Conferència va suposar el triomf del «feminisme d’Estat». En la Conferència es reafirma el compromís dels governs en la plena implementació dels drets humans de les dones i nines, com a part indivisible dels drets humans i llibertats fonamentals, igualtat de drets i dignitat humana, i «l’empoderament de les dones».