TEMA 4. LES FALTES DISCIPLINÀRIES

a) L’incompliment del deure de respecte a la Constitució i als estatuts d’autonomia respectius de les comunitats autònomes i ciutats de Ceuta i Melilla, en l’exercici de la funció pública.

Aquesta infracció es relaciona amb l’obligació de respectar la Constitució i la resta de normes que integren l’ordenament jurídic, que es recull dins dels principis ètics de l’art. 53 de l’EBEP. Aquest precepte obliga els funcionaris a abstenir-se de qualsevol conducte que pugui afectar els principis generals i els valors que es proclamen en la Constitució o en l’Estatut d’Autonomia.

El Tribunal Constitucional ha matisat que no es vulnera el deure de fidelitat quan s’infringeixen preceptes concrets de la Constitució que ja estiguin sancionats en altres infraccions disciplinàries.

D’altra banda, i d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional 81/1983, de 10 d’octubre, el deure de fidelitat a l’exercici de la funció pública inclou l’exercici de l’activitat sindical.

b) Qualsevol actuació que impliqui discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnatge, sexe o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, així com l’assetjament per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual i l’assetjament moral, sexual i per raó de sexe.

Aquest precepte es justifica en l’art. 14 de la Constitució, que garanteix la igualtat davant la llei i la prohibició de qualsevol actuació discriminatòria, i en l’art. 9.2 de la Constitució, que obliga els poders públics a fomentar les condicions per aconseguir l’aplicació efectiva del principi d’igualtat.

En la llei autonòmica de funció pública, aquesta falta es desglossa en dos apartats diferents:

• La discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, sexe, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnatge o qualsevol altra condició o circumstància personal o social (art. 137.1.b).
• L’assetjament sexual o psicològic o l’assetjament per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual (art. 137.1.c).

En l’àmbit de la nostra comunitat autònoma, cal tenir en compte el Protocol d’actuació per a la prevenció i l’actuació en els supòsits d’assetjament sexual i d’assetjament per raó de sexe o d’orientació sexual (BOIB núm. 21, de 12 de febrer de 2015). Aquest protocol estableix les definicions següents:

• Assetjament sexual: qualsevol comportament verbal, no verbal o físic no desitjat d’índole sexual que tingui com a objectiu o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat d’una persona o de crear-li un entorn intimidador, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest.
• Assetjament per raó de sexe o d’orientació sexual: el constitueix un comportament no desitjat relacionat amb el sexe o l’orientació sexual d’una persona en ocasió de l’accés al treball remunerat, la promoció en el lloc de treball, el desenvolupament de les funcions assignades o la formació, que tingui com a propòsit o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat de la persona i de crear-li un entorn intimidatori, hostil, degradant, humiliant o ofensiu.

c) L’abandonament del servei, així com no fer-se càrrec voluntàriament de les tasques o funcions que tenen encomanades.

Aquesta infracció pretén assegurar el funcionament i la continuïtat del serveis públic. Aquesta infracció es distingeix d’altres conductes de menor gravetat que suposen una absència esporàdica en el lloc de feina.

La jurisprudència del Tribunal Suprem (20 d’octubre de 1994, 11 d’abril de 1998 i 16 i 18 desembre 2003, entre altres), sintetitza els tres elements típics d’aquesta infracció:

- Abandonament o incompliment total dels deures inherents al càrrec, generalment per temps indeterminat
Per tal que es pugui apreciar l’abandonament del servei, és indiferent que el funcionari estigui físicament en el lloc de feina si s’observa una conducta absolutament abstencionista.
Tampoc és necessari que aquest abandonament causi una extorsió o pertorbació en el servei, basta amb la desatenció dels deures.
Es requereix que l’abandonament dels deures sigui generalment per temps indeterminat o al menys es sol exigir una deixació del servei prolongada, no basta amb les absències esporàdiques en el compliment dels deures.

- Propòsit voluntari d’incomplir aquests deures.
No només fa falta que es produeixi un desistiment total del compliment dels deures, sinó que aquesta conducta ha de ser fruit d’una actitud deliberada i finalista dirigida a fer un incompliment absolut. Per tant, es requereix un element intencional dolós, sense que això signifiqui que el personal funcionari hagi de declarar expressament aquesta voluntat, ja que aquesta intenció es dedueix de conductes com la desobediència de les advertències o requeriments dels superiors, o la no reincorporació al lloc de feina després del període de vacances.

- Absència d’una causa que justifiqui aquesta actitud

L’incompliment no ha de tenir cap justificació que pugui exculpar el funcionari.

En darrer lloc cal dir que aquesta falta constitueix un delicte tipificat en l’art. 407 del Codi Penal quan es realitzi amb el propòsit de perseguir determinats delictes.

d) L’adopció d’acords manifestament il·legals que causin perjudici greu a l’Administració o als ciutadans.

Tot i que la dicció literal de l’EBEP fa referència a la paraula "acords", que segons la doctrina administrativa és un terme referit a les resolucions dels òrgans col·legiats, la jurisprudència (STS de 16 de desembre de 2003, entre d'altres) indica que aquest tipus fa referència a qualsevol acte resolutori de contingut positiu. De fet, l’art. 137.1.e de la Llei autonòmica de funció pública indica que són constitutius d’aquesta falta l’emissió d’informes i l’adopció de resolucions o d’acords manifestament il·legals que causin perjudici a l’administració o a la ciutadania.

La jurisprudència estableix que la realització d’aquesta infracció requereix dos elements:

• La il·legalitat manifesta de la resolució adoptada, que és aquella que per la seva notorietat no exigeix ​​dur a terme cap interpretació o consulta a òrgans superiors i pressuposa la presència de dol com a element subjectiu de la infracció (el funcionari o la funcionària ha de saber que la resolució que dicta és il·legal, és a dir ha d'actuar sabent).
• A més es requereix que la resolució il·legal hagi ocasionat un perjudici greu a l'Administració o als administrats. Aquest perjudici ha de ser efectiu i ha d’estar provat, no basten les simples al·legacions.

Aquesta falta pot ser, a més, constitutiva d'un il·lícit penal sancionat a l'article 404 del Codi Penal. D'aquesta manera, ens trobem davant d'un dels possibles supòsits d'aplicació del principi “non bis in idem”.

e) La publicació o utilització indeguda de la documentació o informació a què tinguin o hagin tingut accés per raó del seu càrrec o funció

Aquest precepte té relació el deure de sigil dels assumptes que es coneguin per raó del seu càrrec, i la comissió de la falta es produeix per la publicació o utilització indeguda de qualsevol documentació o informació que l’empleat públic tengui per raó del seu càrrec.

f) La negligència en la custòdia de secrets oficials, declarats així per llei o classificats com a tals, que sigui causa de la seva publicació o que en provoqui la difusió o coneixement indegut.

Com vàrem veure en el tema 1, l’EBEP inclou entre els principis ètics l’obligació de secret sobre les matèries classificades o altres matèries que la llei prohibeixi difondre, així com l’obligació de secret sobre els assumptes que coneguin per raó del seu càrrec, i de no fer ús de la informació obtinguda per a benefici propi o de tercers, o en perjudici de l’interès públic.

Aquesta falta molt greu exigeix dos elements:

• Que hi hagi negligència en la custòdia de secrets oficials, declarats així per llei o classificats com a tals. Aquesta llei és la Llei de Secrets Oficials de 5 d'abril de 1968 (modificada per la Llei 48/1978, de 7 d'octubre), i el seu Reglament de 20 de febrer de 1969.
• Que aquesta negligència sigui causa de la publicació d’aquests secrets, o que en provoqui la difusió o coneixement indegut.

Tot això, és clar, a més del delicte de violació de secrets al qual es refereixen els articles 413 i següents del Codi Penal.

g) L’incompliment notori de les funcions essencials inherents al lloc de treball o funcions encomanades.

En la Llei autonòmica de funció pública, l’equivalent d’aquesta infracció el trobam en l’art. 137.1.h: “la manca notòria de rendiment que comporti inhibició de l’acompliment de les tasques encomanades”.

La jurisprudència (entre d’altres, la Sentència del Tribunal Suprem de 18 de setembre de 2001) assenyala que els requisits perquè es cometi aquesta falta són:

• S’ha de considerar en relació a l'estàndard mitjà o normal de rendiment dels altres funcionaris de la seva mateixa categoria o funció.
• Ha de ser notòria o evident: clara, manifesta i palesa.
• Ha de comportar una inhibició o disminució en el compliment de les tasques encomanades, la qual cosa implica desatendre aquestes funcions i assumir l'hàbit de no realitzar-les en les condicions normalment exigibles.
• S’ha de produir en l'exercici de les tasques pròpies del cos al qual pertany o a les del lloc de treball que ocupa.

h) La violació de la imparcialitat, utilitzant les facultats atribuïdes per influir en processos electorals de qualsevol naturalesa i àmbit.

Suposa la violació dels principis de neutralitat i d’imparcialitat recollits en el codi de conducta de l’EBEP per influir en processos de caràcter electoral. La comissió d’aquesta falta exigeix dol, ja que la voluntat del personal funcionari ha d’anar dirigida a una finalitat concreta: influir en els processos electorals.

La llei autonòmica de funció pública generalitza l’aplicació d’aquesta falta a totes aquelles àrees del comportament funcionarial, i no només als processos electorals, atès que tipifica com a falta molt greu “la violació de la neutralitat o la independència polítiques fent valer la condició de personal funcionari”(art. 137.1.i).

i) La desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior, llevat que constitueixin infracció manifesta de l’ordenament jurídic.

És una conseqüència de l’incompliment del principi d’obediència jeràrquica que vàrem analitzar en el tema 1 (art. 124.2 de la Llei autonòmica de funció pública). Els elements d’aquesta infracció són:

• Existència d’una ordre clara i expressa, congruent i lògica (s’exclouen les opinions). Aquesta ordre ha de ser legal.
• L’ordre pot ser verbal o escrita.
• Ha de ser emesa per una autoritat o superior jeràrquic amb força d’obligar i ha d’anar dirigida a un òrgan inferior que tengui obligació de complir-la.
• Hi ha d’haver una oposició obstinada del personal funcionari que incompleix aquesta ordre. La TSJ de Múrcia de 6 de juny de 2003 indica que l’incompliment ha de ser conscient i voluntari (“una actitud deliberadamente rebelde al cumplimiento de dicha orden”).

j) La prevalença de la condició d’empleat públic per obtenir un benefici indegut per a si mateix o per a un altre

Aquesta falta castiga el personal funcionari que es preval del càrrec per obtenir un benefici per ells o per a terceres persones, amb independència de l’exercici d’autoritat. És necessari que hi hagi una extralimitació conscient, que sigui constitutiva de desviació de poder i que es realitzi en benefici propi o de terceres persones.

L’equivalent d’aquesta falta en la llei autonòmica de funció pública el trobam en l’art. 137.j: “L’excés arbitrari en l’ús de l’autoritat que causi perjudici al servei o al personal que en depèn”.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 24 d’octubre va valorar abús d’autoritat l’ús d’un vehicle oficial per a usos particulars. La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de València va declarar aplicable aquesta falta a un funcionari que utilitzava mitjans personal i materials per exercir activitats no relacionades amb el servei, fent prevalença de la seva condició de superior jeràrquic sobre funcionaris implicats.

En aquells casos que els fets puguin ser constitutius de delicte caldrà donar trasllat al Ministeri Fiscal.

k) L’obstaculització a l’exercici de les llibertats públiques i drets sindicals.

Aquest precepte respon a l'intent de cercar una protecció dels drets i llibertats públiques en tots els camps i sectors de la vida humana. Es poden incloure en aquesta definició la totalitat de les llibertats públiques i dels drets sindicals de la Secció Primera del Capítol II del Títol Primer de la Constitució.

El Tribunal Suprem ha indicat que s’ha de tractar d’una obstaculització o limitació il·legal, injustificada i de certa gravetat. No basta qualsevol limitació de l’exercici d’aquests drets, sinó que s'exigeix una actuació amb dol o almenys amb negligència greu. És a dir, hi ha d’haver una intenció clara i intencionada d’obstaculitzar l’exercici d’aquests drets.

Es tipifica de forma pràcticament idèntica en l’art. 137.1.l de la LFPCAIB: “Els actes que impedeixin l’exercici dels drets fonamentals, de les llibertats públiques i dels drets sindicals”.

l) La realització d’actes encaminats a coartar el lliure exercici del dret de vaga.

Pretén evitar les ingerències dels empleats públics en l’exercici, per part de la resta de la societat, del dret de vaga. El dret de vaga és un dret fonamental recollit en l’art. 28.2 de la Constitució. L’art. 315 del Codi Penal també tipifica com a delicte la conducta d’impedir o limitar l’exercici de la llibertat sindical o del dret de vaga quan hi hagi engany o abús de d’una situació de necessitat.

m) L’incompliment de l’obligació d’atendre els serveis essencials en cas de vaga.

L’art. 28.2 de la Constitució reconeix el dret a la vaga dels treballadors per a la defensa dels seus interessos, però estableix que la Llei que reguli l’exercici d’aquest dret ha d’establir les garanties per assegurar els manteniment dels serveis essencials de la comunitat.

Per tant, aquest precepte sanciona la conducta del personal empleat públic que ha sigut designat per realitzar els serveis mínims, i no acompleix amb la seva obligació.

n) L’incompliment de les normes sobre incompatibilitats quan això doni lloc a una situació d’incompatibilitat.

Aquest precepte sanciona l’incompliment material de les normes sobre compatibilitats, és a dir, la realització d’activitats incompatibles amb l’activitat pública. Ho analitzarem amb més detall en el Tema 4.

o) La incompareixença injustificada en les comissions d’investigació de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.

Es sanciona l’obligació de comparèixer davant d’aquestes comissions, quan l’empleat públic hagi sigut citat

p) L’assetjament laboral

Els elements que la doctrina i la jurisprudència consideren necessaris per determinar l’existència d’assetjament laboral són els següents:

- Element material: que consisteix en una conducta de persecució o de fustigació sistemàtica i injustificada, d’un subjecte actiu, que pot ser un company de treball (assetjament horitzontal) o un superior jeràrquic (vertical) o un subordinat (vertical invertit), cap a un subjecte passiu, en el marc d’una relació de laboral o funcionarial. Aquesta conducta pot revestir múltiples manifestacions.

- Element temporal o d’habitualitat: és necessari que la conducta hostil sigui sistemàtica i reiterada en el temps, de manera que la conducta puntual pot ser lleu, però quan es reitera en el temps pot tenir una gravetat notòria. No és assetjament tenir un conflicte o un incident puntual.

- Un element intencional: la conducta hostil d’assetjament és causal i intencionada o maliciosa.

Pel que fa a l’assetjament de caràcter moral, en l’àmbit de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears cal tenir en compte Protocol d’intervenció davant conflictes interpersonals de caràcter psicosocial en el treball.
Així mateix cal tenir en compte que l’art. 173 del Codi Penal tipifica també el delicte d’assetjament laboral, que el cometen aquelles persones que “en l’àmbit de qualsevol relació laboral o funcionarial i prevalent-se de la seva relació de superioritat, duguin a terme contra un altre de forma reiterada actes hostils o humiliants que, sense arribar a constituir tracte degradant, suposin assetjament greu contra la víctima”.
Els elements que es requereixen per apreciar aquest delicte són similars als que hem indicat més amunt per al cas de la falta disciplinària, però amb una diferència substancial, ja que el delicte únicament contempla l’assetjament que sofreixen els subordinats per part dels seus superiors jeràrquics (és a dir, l’assetjament vertical). Queden fora del tipus penal els comportaments d’assetjament horitzontal (entre companys) o descendent (del subordinat cap al superior jeràrquic). Aquestes dues modalitats només poden ser sancionades per la via disciplinària i no per la penal.

q) També són faltes molt greus les que quedin tipificades com a tals en una llei de les Corts Generals o de l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma corresponent o pels convenis col·lectius en el cas de personal laboral.

El catàleg de faltes molt greus de la LFPCAIB coincideix amb gran part amb el de l’EBEP si bé de vegades hi ha petites diferències en la redacció del tipus.

Les conductes molt greus que només apareixen a la LFPCAIB (art. 137) són les següents:

• La manca notòria de rendiment que comporti inhibició de l’acompliment de les tasques encomanades (art. 137.1.h).
• Els actes limitatius de la lliure expressió del pensament, les idees i les opinions (art. 137.1.p)
• L’agressió greu a qualsevol persona amb la qual es relacioni en l’exercici de les funcions (art. 137.1.q)
• La comissió d’un acte de violència dels que defineix l’article 1 de la Llei Orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, que afecti el funcionament del servei (art. 137.1.r)
• El consum d’alcohol, de substàncies estupefaents o psicòtropes que afecti el funcionament del servei o posi en perill les persones amb les quals es relaciona per raó del servei (art. 137.1.s)
• La comissió de qualsevol altra conducta tipificada legalment com a falta molt greu (art. 137.1.t)
• Quan s’ha estat sancionat per la comissió de 2 faltes greus dins l’any anterior, la comissió d’una nova falta greu tindrà la consideració de falta molt greu (art. 137.2)

Pel que fa al personal laboral de la CAIB, cal tenir en compte també el catàleg de faltes molt greus es recull en l’art. 103 del conveni col·lectiu vigent.

a) La manca d’obediència deguda al personal jeràrquicament superior i a les autoritats, que no constitueixi falta molt greu. 

És una conseqüència de l’incompliment de deure d’obediència jeràrquica regulat en l’art. 54 de l’EBEP i 124 de la Llei autonòmica de funció pública (veure tema 1). Com hem vist, l’EBEP també tipifica com a falta molt greu «la desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior, llevat que constitueixin infracció manifesta de l’ordenament jurídic».
La diferència entre la falta molt greu i la falta greu és que en el primer cas s’exigeix que aquesta desobediència sigui oberta. És a dir, per a que es produeixi la falta molt greu l’empleat ha de mostrar una actitud obstinada i persistent d’incomplir les instruccions jeràrquiques. En canvi, en el cas de la falta greu, la norma no exigeix aquest plus, sinó que és suficient que s’hagin incomplit les ordres o instruccions dels superiors.
En qualsevol cas, per a que es consumi la falta greu, sí que és necessari que es donin la resta de requisits que vàrem analitzar per a la falta molt greu: l’existència d’una ordre clara, expressa i legal, que sigui emesa per una autoritat o superior jeràrquic amb força d’obligar.

b) L’abús d’autoritat en l’exercici del càrrec que no constitueixi falta molt greu.

Segons Sánchez Morón aquesta falta es refereix a l'exercici de les potestats pròpies del càrrec funcionarial de manera il·lícita per a finalitats diferents de l'interès públic (és a dir a incórrer en conductes constitutives de desviació de poder), ja s'expressi aquest abús en les relacions externes amb els ciutadans o en les internes amb els subordinats.

Es tracta per tant de la conducta del personal funcionari que es preval del càrrec per al seu interès particular realitzant activitats il·legals alienes a l'interès públic. Com a resulta evident, és necessari per a la comissió d'aquest tipus d'una conducta dolosa no pot cometre's abús d'autoritat per negligència.

D'altra banda, quan l'abús d'autoritat consisteixi en alguna de les conductes tipificades com a faltes molt greus, la tipificació de l'abús quedarà absorbida en alguna d'aquestes conductes. És el cas de la conducta tipificada en l’art. 95.d de l’EBEP (l’adopció d’acords manifestament il·legals que causin perjudici greu a l’Administració o als ciutadans) o 95.j (la prevalença de la condició d’empleat públic per obtenir un benefici indegut per a si mateix o per a un altre).

c) Les conductes constitutives de delicte dolós relacionades amb el servei o que causin dany a l’administració o a la ciutadania i no constitueixin falta molt greu.

Els elements per apreciar aquesta falta són dos:

• Una conducta constitutiva de delicte dolós. És necessari que la persona inculpada hagi estat condemnada per una sentència ferma per un delicte dolós, la qual cosa exclou els delictes culposos.
  D’acord amb el principi non bis in idem es pot aplicar aquest tipus quan el fonament o el bé jurídic protegit sigui diferent en via penal i en via disciplinària, cosa que ocorr normalment en els delictes comuns, on els béns jurídics protegits són d'una part la vida o la propietat de la part del dret penal i la dignitat en l'exercici de la funció pública en el dret disciplinari.
• Que aquesta conducta tengui una relació lògica i directa amb el servei prestat per la persona inculpada, o bé que causi un dany a l'Administració o a la ciutadania. Aquest segon requisit és conseqüència del fonament del règim disciplinari, que com hem vist és el manteniment de l'ordre intern i el bon funcionament de l'Administració, així com la dignitat i prestigi corporatiu dels funcionaris. Per això, i perquè no es produeixi duplicitat amb la sanció penal, cal acreditar que el servei concret ha resultat afectat, ateses les circumstàncies de cada cas, o bé que s’ha causat un dany a l’Administració o a la ciutadania.

Cal tenir en compte que el termini de prescripció de la falta s’inicia en el moment en que la sentència condemnatòria sigui ferma, i no quan els fets es varen cometre. En aquest sentit, la Sentència del Tribunal Suprem núm. 12/2017, de 10 de gener, disposa que «la calificación de una conducta como delito doloso corresponde a la jurisdicción penal por lo que la prescripción de esta específica infracción viene determinada no con relación a la comisión de los hechos que integrasen esa conducta sino a la firmeza de la sentencia penal condenatoria».

Finalment, no s’ha aplicar aquest tipus quan les conductes constitutives de delicte dolós es puguin subsumir en alguna de les faltes molt greus enunciades anteriorment. En aquest sentit, la Sentència del Tribunal Suprem de 8 de març de 2002, declara que: «los hechos imputados tienen encaje en el precepto por el que se les sancionó, que califica como falta muy grave la «adopción de acuerdos manifiestamente ilegales que causen perjuicio grave a la Administración o a los ciudadanos» (...) Una vez afirmada la gravedad del perjuicio causado a la propia Administración o a los agraviados por los delitos cometidos, ha de concluirse que los hechos imputados tiene suficiente entidad y consistencia como para rebasar el ámbito de la falta grave (...)»

d) La tolerància del personal superior jeràrquicament respecte de la comissió de faltes molts greus o greus del personal que en depèn.

Aquesta falta responsabilitza el personal superior jeràrquic de les faltes comeses pels seus subordinats, sempre òbviament que els superiors tenguin coneixements d’aquestes conductes irregulars i no les denunciïn o adoptin mesures per evitar-les.

La jurisprudència ha delimitat que el concepte de superiors no comprèn qualsevol classe d'autoritats i òrgans, sinó només a aquells funcionaris que ocupin llocs de treball en el mateix òrgan o unitat administrativa de la persona inculpada (STS 3 de juliol de 1982).

D'altra banda es tracta d'una infracció que es pot cometre de forma dolosa o amb simple negligència. És a dir, comprèn tan els casos de tolerància volguda com els supòsits de negligència del superior en l'exercici del seu deure de vigilància.

e) La desconsideració greu amb qualsevol persona amb la qual es relacioni en l’exercici de les seves funcions.

Com vàrem veure en el tema 1, el Codi de conducta de l’EBEP recull el deure de tots els empleats públics de tractar amb atenció i respecte els ciutadans, els seus superiors i la resta d’empleats públics.

La infracció d'aquests deures mereix la qualificació de falta greu si la desconsideració és, valgui la redundància, greu, mentre que si es tracta d'una mera incorrecció ens trobarem davant una falta lleu.

Com ocorre en altres tipus de falta, la doctrina i la jurisprudència exigeixen que concorri un element objectiu i un altre subjectiu:

• L'element objectiu fa referència al context en el qual tenen lloc els fets i a l'entitat d’aquests fets. És a dir la frontera entre la falta greu “desconsideració” i la falta lleu “mera incorrecció”, ve determinada per estàndards sociològics de conducta (diferents a cada moment i en cada lloc) i per circumstàncies de temps i lloc com són la presència de companys o de terceres persones alienes al servei, la difusió de la conducta a través d'escrits o pamflets, etc.
  
  L'aplicació d'aquest tipus s'ha de conciliar amb l’exercici el legítim de la llibertat d'expressió (art 20 CE) sense que l'exercici d'aquesta llibertat permeti que s’emetin expressions insultants o degradants o la imputació de fets delictius o que pertorbin el decòrum del servei.
  
  
• L'element subjectiu exigeix intencionalitat o “animus injuriandi”, és a dir intencionalitat de faltar al respecte. Per comprovar l'existència de l'element subjectiu la jurisprudència ha donat especial importància a la comprovació que els fets concorren en “context de discussió o alteració emotiva” o a un acalorament momentani, sempre clar atès el principi de proporcionalitat entre l'acalorament sofert i les expressions utilitzades.

f) La producció de danys greus als locals, al material o als documents dels serveis.

Aquest precepte protegeix els mitjans dels quals disposa l’Administració i castiga qualsevol actitud que produeixi un dany en les instal·lacions o els documents de titularitat pública. La STSJ del País Basc de 3 d’abril de 1996, indica que la producció d’aquests danys ha de ser conseqüència d’una conducta intencionada o dolosa, o bé d’una conducta negligent que infringeixi el deure de diligència de manera greu.

g) La intervenció en un procediment administratiu quan s’hi doni alguna de les causes d’abstenció legalment assenyalades.

Amb aquesta falta es vol preservar l'actuació objectiva i imparcial de l'empleat públic i evitar els eventuals conflictes d'interessos que es puguin suscitar en l'exercici de la funció pública, dotant d'efectivitat els principis inspiradors d'objectivitat, integritat o imparcialitat.

Com vàrem analitzar en el tema 1, l’EBEP estableix l’obligació dels empleats públics d’abstenir-se en els assumptes en què tinguin un interès personal, així com de tota activitat privada o interès que pugui representar un risc de plantejar conflictes d’interessos amb el seu lloc públic.

Aquesta falta no requereix que el personal funcionari hagi estat recusat prèviament. En qualsevol cas, la falta es comet quan hi ha dol, ja que es sanciona la negativa del personal funcionari d’abstenir-se quan conegui que concorr alguna de les causes d’abstenció previstes legalment.

L’art. 23 de la Llei 40/2015 regula les causes i el procediment d’abstenció. Cal recordar que l’incompliment de l’obligació d’abstenció no implica necessàriament la invalidesa dels actes en què hagin intervingut (art. 23.4).

h) L’emissió d’informes i l’adopció d’acords manifestament il·legals quan causin perjudici a l’administració o a la ciutadania, i no constitueixin falta molt greu.

La diferència entre la falta molt greu tipificada en l’art. 95.d de l’EBEP i la falta greu que tipifica la Llei autonòmica de funció pública està en que en el primer cas s’exigeix que l’acte il·legal hagi causat un perjudici «greu» a l’Administració o a la ciutadania, mentre que en el segon cas únicament és necessari que hagi causat un perjudici, sense el plus de gravetat que es requereix per a la falta molt greu.

El problema consisteix, per tant, en discriminar quan aquesta conducta presenta una entitat que s’hagi de qualificar com a molt greu o bé com a greu, cosa que s’haurà de motivar atenent a la gravetat dels perjudicis ocasionats a l’Administració.

La STSJ de València de 28 de maig de 2001, insisteix en la necessitat de provar i documentar en l’expedient la gravetat del perjudici: (...) El tipo sancionador señala literalmente la necesidad de que se produzca «grave perturbación», esto es, un trastorno o desviación, en este caso, de la normal actuación de dicha sección municipal (...) alteración intensa o importante que solo puede quedar definida por el alcance mismo de la perturbación, o lo que es lo mismo, por el resultado lesivo. Y ciertamente de la prueba practicada en el expediente y en los autos principales sólo queda reflejada la realidad de la alteración, pero no que la misma haya originado una perturbación importante o intensa en el servicio público.

i) La manca de rendiment que afecti el funcionament dels serveis i no constitueixi falta molt greu.

La diferència amb la falta molt greu està en que la falta de rendiment no ha de ser notòria. Ens trobam, igual que en el cas anterior, amb un criteri interpretatiu, que s’haurà de motivar d’acord amb les proves practicades durant la fase d’instrucció, i ponderant totes les circumstàncies, objectives i subjectives, que concorren en cada cas.

j) No guardar la discreció professional respecte dels assumptes que conegui per raó de les seves funcions, quan causi perjudici a l’administració o s’utilitzi en profit propi.

La diferència entre la falta molt greu i la greu és que la primera sanciona la difusió de secrets oficials, mentre que la falta greu s’estén a tots els assumptes que els empleats públics coneguin per raó del seu càrrec.

Addicionalment, és necessari que la conducta hagi causat un perjudici a l’Administració o bé que s'utilitzi en benefici de la persona infractora, circumstàncies que hauran de quedar acreditades durant la tramitació del procediment.

Cal tenir en compte que l’art. 199 tipifica un delicte de violació de secret, que no afecta a tots els tipus de secret, sinó al secrets que concerneixen a persones físiques:

• Violació del secret professional: que s’aplica al professional (s’entén per professional tota activitat realitzada amb caràcter públic i jurídicament reglamentada), que incomplint la seva obligació de sigil i reserva, divulgui secrets d’una altra persona (art. 199.2 CP).
• Violació del secret: implica revelar secrets aliens, dels quals es tengui coneixement per raó de l’ofici o de les relacions laborals (art. 199.1 CP).

k) L’incompliment de disposicions en matèria d’incompatibilitats, quan no constitueixi falta molt greu. 

Aquest precepte sanciona l’exercici d’una segona activitat incomplint les normes de procediment reguladores de la compatibilitat, sempre que aquesta activitat no sigui manifestament incompatible (ja que en aquest darrer cas es tractaria d’una falta molt greu, que suposa l’incompliment material de les normes sobre compatibilitats). Ho analitzarem amb més detall en el Tema 4.

l) L’incompliment injustificat de la jornada de treball que acumulat suposi un mínim de deu hores dins un mes natural. A aquest efecte, s’entén per mes natural el període comprès des del primer dia fins al darrer de cadascun dels dotze mesos que integren l’any. 

Tal com vàrem analitzar en el tema 1, els empleats públics tenen l’obligació d’acomplir les tasques del seu lloc de treball de manera diligent i de complint la jornada i l’horari establerts.

Els requisits per a que es consumi aquesta falta són els següents:

• Incompliment injustificat de la jornada laboral: és a dir, absències que no es puguin subsumir en cap dels supòsits que donen dret a un permís, una llicència o una reducció de jornada d’acord amb la normativa sobre funció pública.
• Duració mínima de deu hores durant un mes natural. Atès que la llei exigeix que les absències es concentrin dins del mes natural, una absència de dos dies (14 hores) que tengui lloc en dos mesos diferents (per exemple, el 29 de març i el 2 d’abril), no seria constitutiu de falta greu.

m) La comissió de la tercera falta injustificada d’assistència en un període de tres mesos, quan les dues anteriors hagin estat objecte de sanció per falta lleu.

Quan en un període de tres mesos el personal funcionari ha comès tres faltes lleus d’assistència, la tercera falta es pot qualificar com a falta greu si les dues anteriors ja han sigut sancionades com a falta lleu.

Es tracta d’un precepte difícil d’aplicar, atesa la necessitat de tramitar dos expedients disciplinaris per falta lleu dins el període de tres mesos.

n) Les accions o omissions dirigides a evadir els sistemes de control d’horaris o a impedir que siguin detectats els incompliments injustificats de la jornada de treball.

Aquest precepte no sanciona l’incompliment de la jornada de treball que, si n’és el cas, serà sancionat de forma independent, sinó les accions o les omissions dirigides a que aquest incompliment sigui detectat.

Aquesta falta, tipifica dues conductes:

• La primera, l’evasió dels sistemes de control horari, com per exemple, registra l’entrada o la sortida en nom d’una altra persona.
• La segona, requereix una infracció prèvia: un incompliment injustificat de la jornada de treball. L’encobriment d’aquest incompliment per part del propi empleat o d’un company (és a dir, les accions o les omissions encaminades a que els incompliments no siguin detectats) es poden sancionar de manera separada i acumulativa.

a) L’incompliment injustificat de l’horari de treball que no constitueix falta greu.

Aquest precepte sanciona qualsevol incompliment injustificat de la jornada que no tengui l’entitat suficient per ser qualificat com a falta greu o molt greu. L’incompliment de la jornada ha de ser inferior a les deu hores mensuals, ja que en cas contrari seria falta greu.

Cal recordar que l’incompliment injustificat de la jornada i l’horari de treball dóna lloc a la deducció de retribucions corresponent a la diferència en còmput mensual entre la jornada reglamentària de treball i l’efectivament desenvolupada (art. 124.3 LFPCAIB).

b) La manca d’assistència injustificada d’un dia.

Aquest precepte sanciona les faltes d’assistència no justificades d’un dia complet al lloc de treball. Són aplicables els raonaments anteriors pel que fa a la deducció de retribucions en nòmina.

c) La incorrecció amb qualsevol persona amb la qual es relacioni en l’exercici de les seves funcions

Aquesta falta sanciona les conductes d’incorrecció amb altres empleats públics o amb la ciutadania, que no tenguin l’entitat suficient per considerar-se una desconsideració de caràcter greu.

Com dèiem anteriorment, la frontera entre la falta greu “desconsideració” i la falta lleu “mera incorrecció”, ve determinada per estàndards sociològics de conducta (diferents a cada moment i en cada lloc) i per circumstàncies de temps i lloc com són la presència de companys o de terceres persones alienes al servei, la difusió de la conducta a través d'escrits o pamflets, etc.

Vegeu el comentari a l’art. 137.e de la LFPCAIB.

d) La manca de cura o la negligència en l’exercici de les funcions pròpies

Com hem estudiat, quan el personal funcionari manté una notòria falta de rendiment que comporta inhibició en l’exercici de les seves funcions, aquesta conducta constitueix una falta molt greu. La falta es considera greu quan tengui una entitat menor que afecta el funcionament del servei.

Les conductes que suposin una manca de cura o negligència en l’exercici de les funcions assignades, i no tenguin l’entitat suficient per ser qualificades com a greus o molt greus, es consideraran falta lleu. En qualsevol cas, la manca de cura o negligència, encara que sigui lleu, ha de perdurar mínimament en el temps, sense que bastin fets aïllats.

e) L’incompliment dels deures i les obligacions del personal funcionari, sempre que no hagi de ser qualificat com a falta molt greu o greu

Aquest precepte recull una clàusula residual o de “numerus apertus” que pretén incloure totes aquelles conductes que suposin un incompliment dels deures que integren el contingut de la relació funcionarial i no es puguin encaixar en cap de les conductes tipificades com a falta molt greu, greu o lleu analitzades anteriorment.

Això no implica que l’Administració pugui sancionar discrecionalment els seus empleats públics, ja que haurà de quedar acreditat que han incomplit alguns dels deures que venen detallats en la normativa sobre funció pública.

a) La tolerància

Com hem estudiat abans, l’art. 138.d de la LFPCAIB tipifica com a falta greu “la tolerància del personal superior jeràrquicament respecte de la comissió de faltes molts greus o greus del personal que en depèn”. Aquesta infracció només s’aplica al personal superior jeràrquic, no a la resta de companys.

b) La inducció

La inducció és una forma de participació similar a la autoria, que consisteix en que una persona persuadeix a una altre a cometre una falta disciplinària. L’art. 92.2 de l’EBEP estableix que els funcionaris públics o el personal laboral que n’indueixin altres a dur a terme actes o conductes constitutius de falta disciplinària incorren en la mateixa responsabilitat que aquests.

c) L’encobriment

Els funcionaris públics o personal laboral que encobreixin les faltes consumades molt greus o greus incorren en responsabilitat quan dels actes esmentats en derivi un dany greu per a l’Administració o els ciutadans (art. 93.3 EBEP).
La persona que encobreix no participa de forma directa o indirecta en la comissió de les faltes, sinó que realitza accions destinades a impedir que les autoritats puguin descobrir la comissió de faltes disciplinàries.
Per a que es pugui sancionar l’encobriment, per tant, és necessari que els actes hagin suposat un dany per a l’Administració o la ciutadania. En aquest cas, no només poden ser responsables els superiors jeràrquics, sinó també els companys i companyes que hagin contribuït a amagar la infracció.