Omet navegació

3. Ús no sexista del llenguatge

Un dels articles més important i destacable de la Llei d’igualtat balear és el 8. Aquest article disposa que s’ha de garantir un ús no sexista del llenguatge, amb correcció i un tractament igualitari en els continguts i les imatges que s’usin en el desenvolupament de les polítiques. La novetat és que no sols es garanteix un tractament igualitari del llenguatge quan el faci servir l’Administració en les seves comunicacions, activitats, atenció a la ciutadania o els mitjans de comunicació, sinó que imposa que els ens públics han de promoure que en tots els àmbits, tant públic com privats, es tracti al llenguatge d’una manera igualitària i saludable. Per tant, aquest article té incidència en tres nivells:

  • Dins l’Administració mateixa.
  • En les relacions entre l’Administració i la ciutadania —comunicacions escrites, atenció al públic, etc.
  • En els mitjans de comunicació, les administracions públiques han de reproduir una imatge plural, diversa i no estereotipada de les dones i els homes.

En aquest sentit, resulta interessant l’article que es publicà en el Diari de Girona, el 27 d’abril de 2014, a càrrec del periodista Carles Duarte i Montserrat, sobre els usos adients de la llengua i la seva tradició en les relacions entre els éssers humans:

La llengua ha estat l’escala per la qual l’ésser humà s’ha anat enlairant pels camins del pensament. Ens ha permès l’abstracció, perquè el mot cadira no en designa només una de concreta, sinó tots els seients que responen a les mateixes característiques. Ens ha facilitat la transmissió dels coneixements i, doncs, el progrés. Ha esdevingut una eina de construcció de comunitats humanes, perquè constitueix una part fonamental de la nostra personalitat col·lectiva. La llengua no és neutra, i expressa concepcions del món.

Un dels aspectes que en aquell moment es van revisar va ser l’ús generalitzat de pràctiques sexistes, que arribaven a l’extrem de demanar en una sol·licitud la professió del pare, però no la de la mare, perquè només l’home era considerat rellevant. En la definició dels models que es van impulsar aleshores es van tenir en compte les reflexions que aportaven les experiències anglesa o francesa, on existia una consciència creixent de la necessitat de reconduir una forma de fer que partia de la premissa de la inexistència lingüística de la dona en impresos que podien ser emplenats tant per dones com per homes. De fet, tant en català com en castellà les acadèmies que vetllen per la normativa van haver d’introduir modificacions significatives als diccionaris respectius per encabir-hi les formes femenines de professions que fins aleshores només tenien com a forma normativa la masculina.

És cert que, portada a l’extrem, aquesta correcció dels usos sexistes del llenguatge podria dur —i en algun cas efectivament ha dut— a redactar textos ortopèdics per la reiteració fins a l’extenuació i la il·legibilitat del recurs a dobles fórmules en masculí i en femení. Però també ho és que darrerament s’ha defensat amb insistència l’argument que no es pot confondre sexe amb gènere gramatical, que el masculí és un gènere no marcat i que, per tant, fent servir el masculí ja som al cap del carrer perquè les dones i els homes hi siguin plenament representats.

Ara bé, partir de la premissa que el llenguatge és neutre, que no reflecteix relacions de poder, és d’una ingenuïtat entendridora i ignora l’origen i l’evolució del llenguatge humà. Potser no fa nosa esmentar que l’etimologia de l’anglès woman ens duu al concepte «esposa de l’home». Com gairebé sempre, es tracta de trobar el punt just d’equilibri, que no ens torni a èpoques en què la dona es pressuposava subordinada a l’home.

 

La Llei fa especial rellevància a la formació i al desenvolupament de cursos sobre l’ús no sexista del llenguatge administratiu. En aquest sentit, la Guia per a una comunicació no sexista en llengua catalana en l’àmbit de l’Administració de la CAIB estableix la importància del llenguatge no sexista basant-se en la diferent normativa europea, estatal i autonòmica, i en els arguments següents:

— Per convicció: la llengua ha de reflectir la voluntat de no discriminar per raó de sexe.

— Per simetria: cal fer visibles tant dones com homes en la llengua per fer visibles tant dones com homes en la societat. Els usos sexistes del llenguatge invisibilitzen les dones i impedeixen veure el que s’amaga darrere les paraules.

— Per precisió: cal evitar l’ambigüitat que es produeix quan utilitzam termes masculins a vegades com a genèrics i a vegades com a exclusivament masculins.

— Per adequació a la realitat: en el món actual tant dones com homes assumeixen papers diversos, comparteixen tasques i responsabilitats. La llengua ha de reflectir aquesta realitat.