Omet navegació

2. Infraccions

Per la realització d’omissions o actes típics, antijurídics i culpables prevists a la Llei, el règim sancionador es regeix pel principi de legalitat de la potestat sancionadora, previst a la Constitució espanyola. Això suposa que el principi de proporcionalitat i el principi de prescripció sempre hi han d’estar presents. Convé fer especial menció a cada un d’aquests tres principis fonamentals que han de governar l’actuació de l’Administració:

  • Principi de legalitat. Contingut a l’article 79, apartat primer, de la Llei balear d’igualtat, es tracta d’un principi general del dret, reconegut expressament per la Constitució (art. 9.1 i 103.1), que suposa la submissió plena de l’Administració a la llei i al dret, la subjecció de l’Administració al bloc normatiu. El principi de legalitat implica, en primer lloc, la supremacia de la Constitució i de la llei com a expressió de la voluntat general, enfront de tots els poders públics. A més, el principi de legalitat suposa la subjecció de l’Administració a les seves normes, els reglaments.

    És el principi més característic dels que configuren l’estat de dret; estableix la subjecció a les normes jurídiques —des de les constitucionals a les d’inferior rang de l’ordenament— de tots els ciutadans i dels poders públics, fins i tot quan aquests actuen amb facultats legislatives delegades.

1. Es consideren infraccions administratives en matèria d’igualtat d’oportunitats de dones i homes les accions i les omissions tipificades i sancionades en aquesta Llei.
  • Principi de proporcionalitat. Regulat en l’article 82 de la Llei balear d’igualtat, es tracta de la correspondència entre la infracció i la sanció, amb interdicció de mesures innecessàries o excessives. Segons aquestes bases, la mesura que s’adopti ha de ser apta per aconseguir la finalitat que la justifica i, a més, ha d’adaptar-se de tal manera que es produeixi la menor ingerència possible.

    Aquest principi ha estat expressament formulat per la jurisprudència europea, tant pel Tribunal de Justícia com pel Tribunal Europeu de Drets Humans en matèria sancionadora. A més, el Tribunal Suprem espanyol en sentència de 10 de juny de 1981 va considerar-lo un principi propi i característic de l’estat de dret, un dels principis constitucionals de garantia penal, comú a tot l’ordenament sancionador.

    En concret, en l’àmbit administratiu, aquest principi es manifesta, d’una banda com a regla de moderació i funcionalitat, ja que les sancions han de ser en cada cas les necessàries perquè la privació compleixi la finalitat repressiva i preventiva; i, d’altra banda, com a regla de discrecionalitat limitada, en el sentit que és la jurisdicció contenciosa administrativa la que ha de controlar, si escau, l’adequada aplicació de les mesures sancionadores per l’autoritat sancionadora competent, per la qual cosa aquesta no exerceix les seves funcions de manera totalment lliure, sinó subjecta a uns paràmetres prèviament delimitats i posteriorment revisats, en cas que això fos necessari.

Per determinar la quantia de les multes i l’aplicació de les altres sancions, l’òrgan competent ha d’atenir-se als criteris de graduació següents:

  1. La naturalesa dels perjudicis causats.

  2. L’existència d’intencionalitat o reiteració.

  3. L’esmena per part de la persona infractora dels defectes que donaren lloc a la iniciació del procediment abans que se’n dicti la resolució corresponent.

  • Principi de prescripció. Les infraccions i sancions sempre s’han de presentar per a un temps concret, passat aquest, necessàriament les faltes han de prescriure. Si la Llei no estableix res en aquests termes, s’entén aplicable la Llei 40/2015, de règim jurídic del sector públic. En el cas de la Llei balear d’igualtat, aquest principi està recollit en l’article 83, on s’estableix el règim de prescripcions.
  1. Les infraccions administratives molt greus en les matèries que preveu aquesta Llei prescriuen als dos anys; les greus, als dotze mesos, i les lleus, als sis mesos, comptadors a partir de la comissió del fet infractor.

  2. El termini de prescripció de les sancions imposades a l’empara d’aquesta Llei és d’un any per a les sancions molt greus; per a les greus, de sis mesos, i per a les lleus, de tres mesos, comptadors sempre a partir de l’endemà del dia en què esdevengui ferma la resolució per la qual s’imposa la sanció.