Escrutava intentant esgarrapar més indagació el mag Lóbilott i, sense adonar-se'n, quedà absort de tan demolidor que era el paisatge. Obrí de bat a bat les pupil·les amb la presència del «sanguinari»: el conegut Mesquí. Així ho va voler, aquest; l'esperava... En aquell moment, una ventada es mogué davall els peus de l'ancià [...]. Desatent a aquest senyal, el mag quedà envoltat per un cercle de flames i ràfegues ferotges i bufades enverinades, en un obrir i tancar d'ulls. Fou quan Lóbilott, agosarat, perdé el control de la seva vida per deixar-se encantar; tal vegada, per no ser previngut? El Mesquí, amb una urpada de ràbia i per sorpresa, se'l va fer seu! Amb una mà cadavèrica l'estrangulà per la gola, l'aixecà, i el vell mag s'ofegà de pensament, mirades i urpes.
Sacsejat com un ninot de tela, Lóbilott restà a mercè d'aquell malson sense presentar batalla, penjant ara dins ara fora del penya-segat, sense tocar terra i sense poder-se amollar, asfixiat i gairebé sense respiració... Demanava ajuda i socors sense veu, només amb l'intent de parlar. Tenia les mans enganxades al coll, però sense tocar-se'l; semblava com si ell mateix s'escanyàs!
Lóbilott caigué desposseït d'alè i es feu un trenc al cap i altres ferides compromeses per la resta del cos. Les pedres amb què topà en la caiguda foren les més punxegudes que pogué trobar i no feren altra cosa més que aturar el cop i esquinçar la seva carn vetusta.
De sobte, el Mesquí parlà al mag amb una veu insòlitament procaç, sortida del mateix abisme del mal:
—Ves-te'n ara cap a l'obscuritat i espera, captador dels homes. Ja tindrem temps de paraules i d'una mort segura—. I amb un brusc moviment desaparegué d'aquell lloc, i el mestre es trobà ajagut al sòl d'una freda i obscura caverna d'un indret llunyà.
De grapes, intentava entreveure claror dins la foscor. Afectat per la misèria, va reflexionar: «A qui m'ha captat, perdon sense dubte, sense rancor...».
F. J. Carrión, Lóbilott, tras la Triaca de Males-Teales (traducció i adaptació)