Omet navegació

7.2. La puntuació no va de registres

Tradicionalment, en parlar de les varietats que, segons la situació comunicativa, manifesta tota llengua, sempre s’ha distingit entre els registres formals i els registres informals. Se suposa que els àmbits d’ús més formals obliguen a una selecció de termes que afecta el vocabulari, les formes verbals i pronominals...

No obstant això, aquesta separació, inicialment tan nítida, va començar a diluir-se amb l’eclosió dels mitjans de comunicació de massa (sobretot, ràdio i televisió) i ha quedat definitivament apaivagada amb la normalització de les xarxes socials a les nostres vides. Ens explicam:

Avui en dia, qualsevol text que llegim o que escrivim per les xarxes socials té una capacitat de difusió que va molt més enllà de la nota personal que podem redactar per a un amic o un familiar, de la carta íntima o del missatge entre particulars, per posar alguns exemples d’àmbits d’ús informals entesos a la manera clàssica.

Per la seva part, els signes de puntuació sempre han jugat un paper determinant en qualsevol escrit, sigui de l’àmbit que sigui, perquè les seves funcions aclaridores i delimitadores del discurs són a tota hora pertinents, si bé s’ha de reconèixer la major transcendència dels texts formals, generalment.

En conseqüència, en un context com l’actual en què els àmbits d’ús formals i informals es confonen tant, sempre hem de mantenir activat el nostre sentit rítmic i atorgar la melodia adequada a tot escrit que difonguem per les plataformes i aplicacions de la xarxa. Això és, puntuem aquests texts amb la mateixa motivació positiva que aplicam a l’hora de redactar sobre formats més acadèmics o formals.