2. Cap a una ètica pública

Als responsables públics se’ls valora l’auctoritas o autoritat moral, a més de la potestas, o capacitat legal per fer complir una decisió. L’autoritat moral és la legitimació que fa la societat en reconèixer que una persona o una institució tenen els coneixements i les qualitats per emetre una opinió sobre una decisió o una situació determinada. No és vinculant legalment ni pot ser imposada, però té un valor de naturalesa moral molt important.

José Antonia Marina, filòsof i pedagog espanyol al llibre El laberint sentimental (2006) defineix valor com «l’escala ètica i moral que un individu té a l’hora d’actuar». Els valors tenen una dimensió subjectiva, ens permeten orientar el nostre comportament i la presa de decisions, i ens provoquen una sensació de satisfacció i plenitud com a persones. La societat també genera valors que són compartits per la majoria. Aquests valors socials explícits o implícits són els que mouen els ciutadans a l’hora d’exigir als serveis públics i a qui els dirigeixen. En les organitzacions els valors —definits en la mateixa organització— s’han d’evidenciar en les polítiques i les estratègies, és a dir,« s’ha de notar» quan es fa una activitat. Aquesta manera de fer transcendeix del que és personal, i els ciutadans acaben donant-li una valoració diferent del conjunt.

Al llibre Ètica i moral, Leonard Boff (2004), teòleg i filòsof brassileny, diu que els valors han de tenir set components:

Al llibre Ética mínima, Adela Cortina (2010) ofereix un camí per entendre l’ètica: la qüestió ètica no és de manera immediata què he de fer, sinó per què ho he de fer.

En la manera de parlar col·loquial utilitzam indistintament els termes ètica, moral i, en alguns casos, deontologia. Malgrat això, hi ha diferències importants en el significat d’aquestes paraules. Provarem d’aclarir-les per poder-nos apropar adequadament a l’ètica pública.

La paraula moral prové del terme llatí mos, moris, «costum», i significa ‘conjunt de costums, hàbits de vida i valors que són acceptats per una societat en un moment determinat’. Això significa que el que és moral per a una societat en una part del món pot no ser-ho per a cap altra de cap altre lloc. La moral forma part de la vida concreta i pot anar canviant al llarg del temps en la mesura que canvia la societat. Està influïda per les tradicions, la cultura i la religió que professen la majoria dels ciutadans d’un lloc.

Etimològicament la paraula ètica té dues arrels gregues: ethos, que significa ‘caràcter’ i es refereix a com les persones actuen segons les seves conviccions, i ethika, la manera d’actuar per costum, encara que aquesta darrera accepció és la que actualment identificam com a moral. L’ètica és una part de la filosofia que tracta de reflexionar sobre les conductes i els actes humans, sobre el que està bé i el que està malament més enllà de la moral d’un grup social, més enllà d’una moralitat determinada. Encara que l’ètica des de la filosofia es refereix a la valoració i la reflexió que cada persona fa sobre el que està bé i el que està malament, s’entén que hi pot haver una ètica pública, una ètica social, una deontologia ètica, per poder entendre fenòmens que transcendeixen del que és individual però que estan basats en uns valors reconeguts.

La deontologia fa referència als controls que la societat estableix per a un grup professional i que permeten exigir-li responsabilitats de diversa índole en relació amb els seus actes. En els codis deontològics es defineixen els nivells d’exigència, de competència i de qualitat que han de complir els professionals. Els codis deontològics han de tenir establerts els principis ètics que orienten els actes individuals més enllà de la mateixa consciència individual.