Necessitats bàsiques

Són necessitats fisiològiques bàsiques per mantenir l’homeòstasi (tendents a la supervivència):

• Necessitat de respirar, beure aigua (hidratar-se) i alimentar-se.

• Necessitat de dormir (descansar) i eliminar les deixalles corporals.

• Necessitat d’evitar el dolor i de tenir relacions sexuals.

• Necessitat de mantenir la temperatura corporal, amb un ambient càlid o amb vestidures.

Necessitats de seguretat i protecció

Sorgeixen quan les necessitats fisiològiques ja estan satisfetes. Es refereixen a sentir-se segur i protegit:

• Seguretat física (tenir un refugi que ens protegeixi de la intempèrie) i de salut (assegurar l’alimentació futura).

• Seguretat de recursos (disposar d’educació, transport i sanitat necessaris per sobreviure amb dignitat).

• Necessitat de veure protegits els teus béns i els teus actius (casa, diners, etc.)

Necessitats socials

Són les relacionades amb la nostra naturalesa social:

• Funció de relació (amistat)

• Participació (inclusió grupal)

• Acceptació social

Se satisfan per mitjà de les funcions de serveis i prestacions que inclouen activitats esportives, culturals i recreatives. L’ésser humà per naturalesa sent la necessitat de relacionar-se, de ser part d’una comunitat, d’agrupar-se en famílies, amb amistats o en organitzacions socials, amb sentiments com l’amistat, la companyia, l’afecte i l’amor. Aquestes es formen a partir de l’esquema social.

Necessitats d'estima

Maslow va descriure dos tipus de necessitats d’estima, una que qualificà d’alta i una altra, de baixa.

• L’estima alta consisteix en la necessitat del respecte a un mateix. Inclou sentiments com ara la confiança, la competència, el mestratge, els èxits, la independència i la llibertat.

• L’estima baixa consisteix en el respecte que les altres persones tenen a l’individu: la necessitat d’atenció, d’estima, de reconeixement, de reputació, d’estatus, de dignitat, de fama, de glòria i, fins i tot, de domini.

La minva d’aquestes necessitats es reflecteix en una baixa autoestima i en un complex d’inferioritat. Qui ha satisfet aquesta necessitat se sent recolzat en el sentit de la vida i en la valoració com a individu i professional, i tranquil·lament pot ascendir cap a la necessitat de l’autorealització.

La necessitat d’autoestima és la necessitat de l’equilibri en l’ésser humà, ja que esdevé el pilar fonamental per tal que l’individu es converteixi en la persona d’èxit que sempre ha somiat o -contràriament- en una persona abocada al fracàs, que no pot aconseguir res pels seus propis mitjans.

Autorealització o autoactualizació

Aquest últim nivell és una cosa diferent i Maslow va emprar diversos termes per denominar-lo: «motivació de creixement», «necessitat de ser» i «autorealització».

És la necessitat psicològica més elevada de l’ésser humà, es troba en la jerarquia més elevada, i quan es satisfà hom troba una justificació o un sentit vàlid a la vida per mitjà del desenvolupament potencial d’una activitat. S’hi arriba quan tots els nivells anteriors ja s’han aconseguit i completat, si més no fins a cert punt.

Persones autorealitzades

Maslow va considerar autorealitzats un grup de personatges històrics que estimava que complien aquests criteris: Abraham Lincoln, Thomas Jefferson, Mahatma Gandhi, Albert Einstein, Eleanor Roosevelt, William James, entre d’altres.

Maslow va deduir de les seves biografies, escrits i activitats una sèrie de qualitats similars. Estimava que aquestes persones tenien aquestes virtuts:

• Sabien diferenciar allò fals i fictici d’allò real i genuí.

• Eren centrades en els problemes, sabien afrontar els problemes en virtut de les seves solucions.

• Tenien una percepció diferent dels significats i els fins.

I en les seves relacions amb els altres tenien aquestes característiques:

• Tenien necessitat de privacitat i se sentien còmodes en aquesta situació.

• Eren independents de la cultura i l’entorn dominants, i es guiaven més en les experiències i els judicis propis.

• Eren resistents a l’enculturació, ja que no eren susceptibles a la pressió social, eren inconformistes.

• Tenien sentit de l’humor no hostil, que els feia preferir les bromes de si mateixos o de la condició humana.

• Tenien bona acceptació de si mateixos i dels altres, tal com eren; no eren pretensiosos ni artificials.

• Manifestaven frescor en l’apreciació, eren creatius, inventius i originals.

• Tenien tendència a viure amb més intensitat les experiències que la resta de la humanitat.