Hi ha moltes evidències de la importància que tenen unes bones estratègies de relació i comunicació interpersonal per a l’ajustament emocional i psicològic de les persones. Per descomptat, el desenvolupament òptim de tasques o professions està directament relacionat amb el domini per part de la persona de les habilitats de relació interpersonal.
Les habilitats socials per si soles no defineixen un comportament determinat com a “socialment efectiu”; són una condició necessària, però no suficient. Han d’estar orientades pels objectius i per les regles de la situació comunicativa concreta. Els objectius i les regles seran els criteris que ens permetran triar quina serà l’habilitat més adequada per afrontar una situació interpersonal específica.
Dins dels components cognitius, que condicionen la manera com cada persona s’enfronta a la situació comunicativa o d’interacció, podem destacar:
Competències cognitives:
fan referència a la capacitat de la persona per transformar i utilitzar la informació, tant la relativa al repertori de conductes com als senyals de l’entorn que les condicionen.
Estratègies de codificació i constructes personals:
tenen relació amb la percepció, interpretació i experimentació de la realitat que fa cada persona, i com aquests elements condicionen la seva posició en la interacció.
Preferències i valors subjectius:
cada persona dóna valor a un tipus d’estimulació o altre, i també dóna un valor determinat a les conseqüències de la conducta pròpia. Així, en funció de l’escala de valors, cada persona triarà una conducta determinada per a una situació determinada, i valorarà la resposta de l’interlocutor també en funció dels valors propis.
Sistemes i plans de regulació
fan referència a la capacitat de la persona per actuar sobre la situació en la qual es produeix la interacció per tal d’adequar-la als objectius que s’ha proposat. Alguns mecanismes de regulació són les autoinstruccions, les autoobservacions i les autoavaluacions.
