L’ésser humà és un ésser social que solament resol les seves necessitats bàsiques en la relació amb els altres. Entre les seves necessitats està la de construir vincles afectius i socials (afecció, amistat, enamorament) per sentir-se psicològicament segur i acompanyat en lloc de sol i abandonat (López i Fuentes, 1994).
El desenvolupament social s’entén des d’un model explicatiu interactiu en el qual biologia i cultura són factors actius que s’influeixen mútuament i fan del resultat sempre una versió individual i diferent de la persona humana (López, 1995).
En aquest procés de desenvolupament de la competència interpersonal, sobretot en els primers anys, exerceix un paper rellevant la família i les primeres figures d’afecció. Segons Echeburúa (1993), l’estimulació social que fan els pares (per exemple, en les seves relacions amb els veïns, jocs col·lectius…) té una relació directa amb el grau d’espontaneïtat social dels infants. L’exposició a situacions noves i variades, facilita l’adquisició d’habilitats i dissipa els temors inicials. Al contrari, els pares inhibits, tímids o poc sociables, eviten exposar-se ells mateixos i els seus fills a aquest tipus de situacions. D’aquesta manera els infants aprenen repertoris d’habilitats socials escasses, respostes d’inhibició o d’evitació (Monjas, 2000).
Durant els anys posteriors, a més de la família, entren en joc altres figures significatives d’interacció com són els companys i les companyes, els iguals, el professorat i educadors en general.
La competència social es desenvolupa i s’aprèn al llarg del procés de socialització gràcies a la interacció amb altres persones. Els adults són fonamentals, ja que participen de manera intencionada en tots els mecanismes d’aprenentatge de les habilitats socials:
- Aprenentatge per l’experiència directa i del reforç conseqüent, ja que si una conducta social s’intenta repetidament sense produir cap conseqüència positiva, pot ser extingida i deixar-se d’emetre.
- Aprenentatge per observació d’un model seguint els principis de l’aprenentatge social (modelatge).
- Aprenentatge verbal o instruccional.
- Aprenentatge per retroalimentació interpersonal, que permet anar millorant l’ajustament i el refinament de les habilitats socials.
Les habilitats socials són, d’aquesta manera, un conjunt de competències conductuals que possibiliten que la persona mantingui relacions socials positives amb els altres i que afronti, de manera efectiva i adaptativa, les demandes del seu entorn, aspectes que contribueixen significativament, per una part, a l’acceptació per part dels companys i, per altra, a un ajut i adaptació social adequat.
És interessant fer un recorregut per les definicions elaborades pels autors més representatius:
- L’Associació Americana de Retard Mental (AARM, 2000, pàg. 32) considera les habilitats socials, juntament amb la consciència social, un dels principals components de la intel·ligència social. Aquest tipus d’intel·ligència s’entén com la capacitat per entendre les expectatives i la conducta dels altres, i la capacitat per jutjar adequadament com cal comportar-se en determinades situacions.
- Definició de Michelson Et Al. (1983): “les habilitats socials s’adquireixen, principalment, per mitjà de l’aprenentatge (per exemple mitjançant l’observació, la imitació, l’assaig i la informació); inclouen comportaments verbals i no verbals, específics i discrets; representen iniciatives i respostes efectives i adients a cada situació, augmenten el reforç social (per exemple, les respostes positives del medi social); són recíproques per natura, i impliquen una correspondència efectiva i apropiada (per exemple, la reciprocitat i coordinació de comportaments específics).
La pràctica de les habilitats socials està influïda per les característiques del medi (per exemple, especificitat situacional dependent de factors com l’edat, el sexe i l’estatus del receptor). Els dèficits i excessos de la conducta social poden ser especificats i objectivats a fi d’intervenir”. - Definició de Vicente E. Caballo (1986): “la conducta socialment hàbil és un conjunt de conductes fetes per un individu en un context interpersonal que expressa sentiments, actituds, desitjos, opinions o drets d’una manera adequada a la situació, respectant aquestes conductes en els altres, i que generalment resol els problemes immediats de la situació mentre redueix la probabilitat que apareguin problemes futurs.”
- Definició de Gil (1993): “les habilitats socials són conductes que es manifesten en situacions interpersonals; aquestes conductes són apreses i, per tant, poden ser ensenyades. Aquestes conductes s’orienten a l’obtenció de diferents tipus de reforçament, tant de l’ambient com autoreforços”.
- Definició de Monjas (1993): “capacitats específiques requerides per executar competentment una tasca de tipus interpersonal. Són conductes necessàries per interactuar i relacionar-se amb els iguals i amb els adults de manera efectiva i mútuament satisfactòria”.
L’objectiu de treballar les habilitats socials és ensenyar i aprendre estratègies i habilitats interpersonals a les persones amb la intenció de millorar la seva competència interpersonal individual en situacions socials específiques, i es concreta en aquests aspectes:
- Conèixer el repertori d’habilitats socials.
- Aprendre a seleccionar les habilitats, en funció dels requisits específics de cada situació, portant-les a la pràctica.
- Competència social
- Comportament adaptatiu