1.3. L'enamorament

L’enamorament és un estat de desig, d’atracció, de fascinació i d’un cert encantament sexual i amorós cap a una altra persona. La possibilitat d’enamorar-nos està inscrita a la nostra ment. És una capacitat amb la que naixem.

És una idea bastant estesa que una persona no és “feliç del tot” si no està enamorada. A l’adolescència es solen viure els primers enamoraments, però no sempre és així i pot passar que qui no s’enamora se senti diferent i pensi que s’ha d’enamorar sí o sí.

Convé que els al·lots i les al·lotes se sentin éssers complets i que entenguin que el més important a la vida és sentir-se bé sense que el sentiment de benestar depengui d’una altra persona. Enamorar-se pot ser desitjable però no és imprescindible per viure feliç. És més, sentir una necessitat urgent i imperiosa d’enamorar-nos ens hauria de fer pensar que qualque cosa no funciona.

La idea de que l’enamorament es produeix a primera vista la veiem recreada en la literatura i en el cine. Podem sentir atracció física (a primer vista), seguida d’una atracció personal però, generalment, fa falta que passi un cert temps per arribar a sentir que ens hem enamorat de qualcú.

Comprendre els motius pels quals ens enamoram d’unes persones i no d’unes altres no és senzill i es una qüestió que ha motivat nombrosos estudis. L’atracció i l’enamorament sovint es fonamenten en necessitats de les que no en tenim consciència i en unes aspiracions i desitjos que, intuïm que els podem satisfer mitjançant la relació amorosa amb una determinada persona. 

A l’hora d’enamorar-se i influeix:

• La disposició.
• La proximitat.
• La novetat.
• L’imagina eròtic.
• Aspectes culturals i social...

Algunes de les sensacions que ens passen en l’enamorament són degudes a l’augment en la secreció d’adrenalina, serotonina i dopamina. Aquestes hormones, que es relacionen amb les sensacions d’eufòria i plaer, augmenten quan estam o pensam en la persona estimada. Per això es diu que l’enamorament és addictiu. Aquestes hormones són les responsables de que la persona estimada es converteixi en l’eix central de la nostra vida.

EL QUE ENS PASSA QUAN SENTIM ENAMORAMENT

Sentim molta passió i desig per la persona estimada. En veure la persona estimada se’ns accelera el cor i sentim ansietat quan ens separam d’ella.

Necessitam estar a prop de la persona estimada i compartir-hi tot el temps possible. Pensam contínuament en ella i la falta de concentració pot interferir en la nostra activitat normal.

Ens fixam només en el que ens atreu i agrada; minimitzam els punts febles o no els veim.

Evocam records (moments, situacions, paraules...) quan no estam amb la persona estimada i perdem la noció del temps pensant. Donam significat especial als objectes i ambients associats a la persona estimada.

Podem perdre la gana, deixar de dormir bé...

Ens interessam per la vida, les aficions, els problemes... de l’altra persona i li donam dedicació exclusiva. Podem canviar les nostres rutines i la forma de fer les coses per agradar a la persona estimada i complaure-la. Ens podem tornar irreconeixibles per al nostre entorn més proper (família i amistats).

Sentim preocupació que pot arribar a l’obsessió, quan no tenim seguretat que l’enamorament és correspost.

Encara que la tradició i els mitjans de comunicació ens solen mostrar l’enamorament com un estat que, quasi ben bé, ens anul·la com a persones, això no és cert, l’enamorament no ens fa bojos ni autòmats. Quan sentim enamorament seguim conservant la capacitat d’observar, de valorar i de decidir la manera de comportar-nos i decidir el que volem o no volem fer.

Quan l’enamorament és correspost, les emocions que l’acompanyen són intenses i molt agradables, però si no ho és, o hi ha desamor, es viuen emocions com el desengany, la indefensió i la tristesa.

Quan l’enamorament es viu amb sentiments d’entrega i possessió cal anar molt en compte. En aquests casos, un dels membres de la parella, o tots dos, pot pensar que l’altre li pertany, que és de la seva propietat. Aquest sentiment provoca comportaments de gelosia i la relació es pot convertir en tòxica (és la que es caracteritza pel turment i el sofriment, amb pocs moments de tranquil·litat i plaer). Ningú pertany a ningú.

Podem saber quan una parella té una relació tòxica perquè veim que una de les dues persones genera molt de patiment a l’altra, sense que aquesta sigui capaç de deixar de banda la relació. Els membres d’una parella que tenen una relació tòxica han establert un vincle afectiu negatiu, un vincle nociu, que ocasiona malestar i insatisfacció. 

L’estat d’enamorament ens pot dur a confiar en excés en la persona estimada, i pot passar que la persona per la qual sentim enamorament no ens correspongui amb el respecte i l’afecte que ens mereixem. Si és així, no ho hem de tolerar, i ens hem de protegir  conservant la relació amb les persones que ens estimen i en les quals podem confiar.

També pot passar que l’enamorament no sigui correspost. En aquest cas, és necessari saber reaccionar i obrir-nos a les oportunitats i experiències que ens ofereix la vida.

Tot això fa necessari que, en l’adolescència, es parli de l’enamorament com una qüestió que pot influir de manera important (tant en positiu com en negatiu) en tots els aspectes de la vida.

Els al·lots i les al·lotes han d’estar preparats per saber reaccionar si el seu enamorament no és correspost o si el vincle afectiu que han establert és negatiu. Necessiten saber que la vida ofereix més oportunitats i que, per veure-les, s’han d’obrir a noves experiències i, sobretot, que el primer que han de cuidar és la seva pròpia vida.

“Què passa en el cervell quan ens enamoram”	Com puc saber si estic enamorat/da?