1.1. Una comparança, per entendre’ns: el fil musical

Tot i que, de ben segur, no és el començament esperat en un material que tracta de la puntuació, us proposam que, abans de res, llegiu la següent entrada del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2):

Ara, mirau de retenir el sentit general d’aquesta definició, perquè serà el nostre punt de partida —una mica sorprenent, tot sigui dit—, que s’anirà aclarint i desgranant de mica en mica. Bàsicament, però, es tracta d’activar la nostra capacitat d’associar conceptes en principi diferents per copsar l’esperit primer d’allò que ens interessa aprendre, o reforçar, amb aquest material: la puntuació!

I és que, en el fons, la lectura d’un text ben puntuat provoca la mateixa grata sensació que escoltar una bona cançó o, senzillament, una cançó que ens agrada... Per això, hem trobat il·lustratiu, al llarg de les pàgines que venen a continuació, seguir el paral·lelisme de la música per mirar de fer entendre, d’una manera volgudament simple i planera, una matèria tan complexa i variable com són les funcions que desenvolupen els signes de puntuació, amb la intenció de tenir a la nostra disposició les eines bàsiques i necessàries per elaborar texts ben construïts. Perquè, precisament, sempre procurarem adoptar el punt de vista del redactor, el qual és aquí el que més ens interessa.

Així, perquè la comparació entre aquests dos mons —música i puntuació, quasi res!— tengui sentit, ens haurem d’imaginar, per exemple, un grup de música sobre l’escenari, i, després, la col·locació física dels músics damunt el cadafal a punt de començar l’actuació, i, encara després, com sonen les seves cançons...

Un cop fet aquest exercici d’imaginació, esperam que les imatges resultants contribueixin a esclarir una mica la lectura del material, la qual, si bé reconeixem que és difícil que sigui del tot entretinguda, versa d’una disciplina (l’art de puntuar) que té la importància de retratar la qualitat lingüística dels texts escrits.