1.2. L’abast de la comparança

Segons el símil proposat, i passant ja a un terreny pròpiament musical, hem batejat la coma i el punt com a «veu cantant» perquè són els signes més usats (sobretot, ella!) i, per això, consideram que duen el pes del ritme... En conseqüència, també són els més proclius a generar dubtes i errors a l’hora d’escriure i, així, tal com s’esdevé quan al cantant de torn li falla la veu, hem qualificat de «gall estrident» els mals usos d’aquests dos signes bàsics. A més, per rematar-ho, partim de la coma i el punt per explicar els altres instruments de la puntuació o, si més no, aquesta «veu cantant» ens serveix de referent per explicar l’actuació musical de la resta de signes presents a l’escenari.

Tornem a pensar en els músics sobre l’escenari —i, concretament, en com s’hi ubiquen i en la melodia que són capaços de fer sonar amb els seus instruments. Així se’ns apareixen els altres signes, a banda dels de la «veu cantant»:

	La corba entonativa de la interrogació i l’exclamació és comparada amb un instrument de vent que modula, com és la flauta.
	Un instrument de corda, la guitarra, situada sempre davant a l’escenari, en primer pla, representa per a nosaltres tot un conjunt de signes que, poc o molt, s’expliquen a partir de la ja esmentada «veu cantant»: són el punt i coma, els dos punts i els punts suspensius.
	A la part de darrere de l’escenari, com un ressò, la bateria o, duit al nostre joc comparatiu, uns signes «auxiliars», però amb quota de protagonisme: els parèntesis i els guions.
	Les cometes se situen al final de l’exposició perquè, quan usam aquest signe doble (format per un signe d’obertura i un altre de tancament), consideram que ja som capaços de compondre una cançó que desprengui bona melodia, atès que tot el fragment que hi ha dins els signes està ben puntuat.

Així mateix, a fi de demostrar que un tema clàssic com la puntuació és, no obstant això, ben present a l’actualitat, el darrer punt del material tracta mínimament de com actua l’exercici de puntuar en el món de les xarxes socials. Respecte d’aquest tema, la nostra pretensió és demostrar que els signes de puntuació també s’han adaptat a la nova realitat i, per aquest motiu, han de tenir la presència que es mereixen sobre l’escenari de les xarxes; o, dit a la nostra manera, hi han de poder tocar la música que saben produir. En definitiva, l’apartat final vol ser una humil aportació per evitar confusions en la qüestió de la difícil convivència entre xarxes i puntuació. En parlarem...