1.6. Estructura i contingut proposats

Hem dividit el material en diferents apartats i seccions corresponents als diferents signes descrits, designats, uns i altres, mitjançant denominacions que volen ser suggerents i un pèl originals, amb el propòsit de fer més amena l’assimilació i la retenció de principis i conceptes. De la mateixa manera, els usos concrets dels signes solen identificar-se per mitjà de paraules o expressions clau que pretenen resumir les característiques principals d’aquests signes.

Així doncs, fugim de plantejaments estrictament acadèmics i prescindim voluntàriament de certa precisió tècnica en benefici d’aconseguir el nostre gran propòsit: ajudar a puntuar amb suficiència els nostres escrits.

Entenem els apartats (identificats en el material amb l’anteposició de números d’ordre, entre d’altres) com reculls purament teòrics referits a les característiques dels signes. En una majoria d’ocasions, aquests apartats van reforçats amb la presència de «notes afinades» que aprofundeixen en determinats trets identificatius dels signes.

Endemés, destacam especialment l’existència d’un apartat amb títol prou eloqüent, «El gall estrident: usos incorrectes», el qual ja hem esmentat més amunt quan ens hem referit a la coma i el punt, però que afecta també altres signes com els dos punts o els punts suspensius. Consideram que hi ha un seguit de signes que presenten uns usos tan rebutjables que val la pena crear un apartat només per condemnar-los. D’aquesta manera, des d’ara mateix, la imatge i el cant característic del gall queden vinculats en el material a una mala acústica, és a dir, a una redacció defectuosa i poc acurada. Aquesta relació s’executa en alguns fragments de les pàgines següents mitjançant el símbol , que indica estridència, és a dir, incorrecció.

Per la seva banda, en les seccions (identificades amb els colors de fons) s’aprofundeix en alguns aspectes de la puntuació o se’n remarquen determinats trets. Particularment:

• La secció «En clau de sol » tracta de qüestions entonatives i rítmiques. 
• A «Sonen tambors... » donam pistes, més aviat d’estil casolà, per entendre millor alguns secrets de la puntuació. 

Una menció a part mereixen les seccions pràctiques titulades «Un, dos... provant, provant!» i «Dos, un... tallam, tallam!». Com els seus noms indiquen, pretenen exemplificar casos oposats, en el sentit que en la primera d’elles s’hi aborden generalment els bons usos en matèria de puntuació, mentre que la segona va lligada a l’apartat «El gall estrident».

Cal destacar que, tal com hem avançat més amunt, al final dels apartats teòrics apareixen els exemples pràctics, comentats mitjançant dues subseccions, «Què ressaltam?» i «Què repassam?», que volen relacionar els continguts teòrics amb la pràctica de la redacció. La primera subsecció centra l’atenció en els aspectes que poden ocasionar més problemes a l’hora d’emprar els diferents signes de puntuació, mentre que la segona incideix sobre característiques dels signes ja abordades i pretén arrossegar pràctiques ja apreses.

També en relació amb la pràctica, hem d’aclarir que els texts que conformen els exemples normalment s’han extret, amb les seves adaptacions, de la mateixa realitat del nostre dia a dia: publicacions diverses, premsa i publicitat, converses...

Sobretot, ens ha preocupat que els casos que admeten més d’una possibilitat de puntuar no generin confusió entre els lectors i, així, hem pretès evitar que aquesta varietat sigui considerada una excusa per qualificar la puntuació com a pràctica poc rigorosa.

Encara lligat amb l’anterior, es fa constar en el material i s’hi treballa una altra circumstància que condiciona la manera de puntuar una frase o un text i que demostra la importància de dominar l’escriptura dels signes: així com el so d’uns mateixos instruments dona lloc a sintonies diverses segons si es toquen amb un estil o un altre, una mateixa frase o text pot expressar idees diferents —igualment vàlides o intel·ligibles— segons si es puntua d’una manera o una altra. Precisament, aquesta és una de les gràcies de dominar l’escriptura dels signes de puntuació: puntuar adequadament segons la idea que es vulgui exposar.

Finalment, alguns àudios i algunes imatges pretenen aportar la seva dosi d’expressivitat al material i contribuir, a la seva manera, a l’assimilació eficaç de continguts. En definitiva: volem un relat animat i distret d’una disciplina prou seriosa, com és la puntuació.

Però no allarguem més la presentació. Això sí: per acabar-la, una reflexió sobre un cas real abans d’entrar en matèria: