11. Transparència i rendició de comptes

La transparència comporta implícitament l’obligació de retre comptes i aquesta, a la vegada, la possibilitat de responsabilitzar, per bé o per mal als governants, per les seves accions, omissions i gestions.

Pel que fa al seu origen terminològic, aquesta vocació per la transparència té la seva font en la paraula anglesa accountability, que en no tenir traducció literal a l’espanyol, ha estat interpretada tant com: “l’obligació legal i ètica, que té un governant d’informar al governat sobre com ha utilitzat els diners i altres recursos que li van ser donats pel poble per emprar-los en benefici del poble governat i no en profit dels governants de torn” (Angel González Malaxecheverría), o com “el deure dels funcionaris o empleats de retre compte davant una autoritat superior i davant el públic pels fons o béns de l’estat al seu càrrec i/o per una missió o objectiu encarregat i acceptat” (Norma Peruana de Control Intern).

La transparència, com assenyala Rodolfo Vergara, no implica retre comptes a subjectes específics, sinó més aviat suggereix un sistema que posi la informació a disposició d’aquells que vulguin consultar-la perquè qualsevol ciutadà pugui detectar possibles irregularitats en l’exercici del govern i exigir una millor rendició de comptes.

L’èxit de l’aplicació de la transparència com a instrument de millora de l’Administració pública depèn de la interacció constant entre societat i govern que l’esquema de governança suposa, com si junts conformessin una maquinària que per operar precisa del seu funcionament sincronitzat, ja que si un deixés de girar, tornaria inútil el moviment de l’altre. Això vol dir que tot esforç per transparentar les parets del govern seria inútil si no hi ha espectadors fora que s’interessin per veure el que succeeix a l’interior; i viceversa, l’interès de la societat per vigilar les accions del seu govern seria frustrat si no existís informació disponible o si la informació disponible no fos l'adequada.

Com assenyala María Jesús Gallardo, perquè la rendició de comptes pugui efectivament constituir una forma de control sobre l’exercici del poder, és indispensable que els que l’exerceixin donin visibilitat, difonguin i transparentin com es prenen les decisions, amb quines motivacions i quins objectius es pretenen aconseguir. D’aquesta manera, en obligar l’Administració a divulgar els factors que li van servir per adoptar alguna política o decisió pública, no pretén només sotmetre a l’escrutini públic amb el mer propòsit d'exhibir-los, sinó de garantir el dret dels ciutadans a rebre explicacions i justificacions dels actes de poder.

Per tant, en una Administració orientada cap a les necessitats i demandes de la ciutadania, no és assumible que encara es plantegi, com deia E. Guichot, la informació com poder en mans d’una casta de privilegiats. Els directius públics professionals, amb l’objecte de ser coherents amb els fins de l’Administració pública, han d’orientar les seves tasques cap als estàndards de transparència que marquen les més avançades normes sobre aquest particular. La rendició de comptes ha de ser una màxima, un desideràtum, una aspiració quotidiana.

Per tant, la competència que hauria de tenir el directiu públic seria la d’assumir el principi de transparència en la seva gestió i en l’acompliment del càrrec, com a deure legal i ètic, treballant per poder complir les normes de transparència, a la vegada que és capaç de liderar aquest canvi de cultura en la seva organització,  amb el fi d’oferir informació pública a la ciutadania per facilitar la rendició de comptes.

En conclusió, tal com preconitzen les institucions europees, la transparència i rendició de comptes, l’ètica pública i el bon govern, han de regir tota acció política. Així es declara també en l’exposició de motius de la Llei 19/2013, de 9 de desembre, quan diu:

Només quan l’acció dels responsables públics se sotmet a escrutini, quan els ciutadans poden conèixer com es prenen les decisions que els afecten, com es maneja els diners públics o sota quins criteris actuen les nostres institucions podrem parlar d’una societat crítica, exigent i participativa.