A. INTRODUCCIÓ I CONCEPTE

Si, com a conseqüència del funcionament dels serveis públics, es genera un dany no desitjat, tret de casos de força major, els particulars tenen dret a ser indemnitzats per tota lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets.

La responsabilitat patrimonial és una institució jurídica d’introducció més o manco recent en els ordenaments jurídics moderns, com s’explicarà seguidament, i el seu naixement es pot justificar de diverses maneres, les quals ens permetran entendre-la millor i justificar els supòsits en què ha de permetre’s aplicar-la com a forma de reparació.

La doctrina més autoritzada situa la responsabilitat patrimonial com un principi bàsic en l’estructura de la regulació del dret administratiu, juntament amb el principi de legalitat. S’ha d’exigir que l’Administració actuï i que ho faci de conformitat amb la llei i s’ha d’exigir també que indemnitzi els danys que resultin d’aquesta actuació.

En aquesta línia, l’exposició de motius de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, avui derogada per la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques, i per la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic (LPAC i LRJSP, respectivament) ja deia:

“La responsabilitat és una matèria estretament unida a l’actuació administrativa, que constitueix, al costat del principi de legalitat, un dels grans suports del sistema.”

Es plasma així la màxima elaborada per Hauriou:

“L’Administració, que actuï, però que obeeixi la llei; que actuï, però que pagui el perjudici.”