D. REQUISITS GENERALS DE LA RESPONSABILITAT PATRIMONIAL

1) Dany o lesió rescabalable

Per tal que hi hagi responsabilitat patrimonial, òbviament, amb caràcter previ s’ha de produir un dany o lesió en qualsevol dels béns o drets dels administrats. De conformitat amb l’article 32.2 de la LRJSP: “En qualsevol cas, el dany al·legat ha de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o un grup de persones.”

Per tant, el dany ha de ser:

• efectiu: que el dany sigui efectiu implica que ha d’existir una disminució en el patrimoni o els drets de l’administrat, i no només de naturalesa patrimonial o material (que inclou els conceptes tradicionals de lucre cessant i dany emergent), sinó també danys de naturalesa personal, físics i morals. Igualment, ha de ser un dany real i actual. No poden al·legar-se danys potencials, possibles o futurs, ni tampoc és al·legable la mera frustració d’expectatives (p. ex.: la suspensió d’una convocatòria d’oposicions). Aquests danys han de ser provats i la càrrega de la prova sempre la té qui reclama.
• avaluable econòmicament: és a dir, que sigui determinable en doblers; que es pugui valorar i quantificar econòmicament la lesió per poder indemnitzar l’afectat.

En els danys materials, la valoració ve determinada pel valor de restitució o de mercat (dany emergent) o una estimació d’allò que s’ha deixat de percebre a causa del dany (lucre cessant). Aquestes qüestions es determinen habitualment mitjançant proves pericials. Per exemple, imaginem que som titulars d’uns terrenys on es pot construir un hotel, i en tenim concedida una llicència, i per un canvi normatiu, es modifica el planejament impedint que hi hagi establiments turístics a la zona on tenim el terreny.

En els danys corporals, la valoració es troba objectivada en la quantificació de les seqüeles, els dies de recuperació, etc. de conformitat amb un barem.

En el cas dels danys morals, la valoració és molt complexa perquè és difícil quantificar-los, però això no impedeix que siguin indemnitzats.

• individualitzable respecte d’una persona o grup de persones. La garantia patrimonial no podria mai afectar tota la col·lectivitat. Els patrimonis indemnitzables han de ser un o varis patrimonis concrets i determinables.
• antijurídic: es tracta d’una antijuridicitat de caràcter objectiu que es fonamenta en el fet que el perjudicat no està obligat jurídicament a suportar el dany o la càrrega de conformitat amb la llei .Només són indemnitzables les lesions produïdes al particular provinents de danys que aquest no tingui el deure jurídic de suportar d'acord amb la llei (com es dedueix de l’article 32.1 de la LRJSP a sensu contrario i de l’article 34.1 de la mateixa norma).

Per posar un exemple, la STS de 19 de juliol de 2002 (Arz. 6610), en relació a la modificació d’uns accessos a unes instal·lacions a conseqüència de les obres d’ augment del nombre de carrils a una autopista, lesió no antijurídica per no haver privació total dels accessos a l’establiment, i ser, a més, la reordenació dels accessos necessària i beneficiosa per a l’ interès general.

Dany	→→	Lesió rescabalable
El dany consisteix en una disminució patrimonial		És un dany qualificat. Exigeix: la antijuridicitat l’efectivitat l’avaluabilitat la individualització

2) Imputabilitat del dany

El dany objecte d’indemnització ha de ser conseqüència del funcionament dels serveis públics. La lesió ha de ser imputable a una actuació de l’Administració, a un subjecte que actuï en nom de l’Administració i per causa de l’activitat de l’Administració a la qual exigirem la indemnització pel mal causat.

3) Relació de causalitat

Per poder ser estimada una reclamació de responsabilitat patrimonial és necessari que hi hagi una relació directa, immediata i exclusiva de causa efecte entre l’activitat de l’Administració i el resultat produït, i això sense la intervenció d’elements estranys que puguin rompre el nexe causal.

En ocasions la relació de causalitat és evident i l’actuació de l’Administració apareix com a causa única, però és molt freqüent que es donin un conjunt de causes en la producció del dany, inclosa la pròpia culpa del perjudicat. El problema en aquests casos rau en determinar la causa real i efectiva, o bé determinar en quina mesura aquesta concausa aliena a l’actuació de l’Administració tempera la responsabilitat d’aquesta i l’obligació d’indemnitzar.

La responsabilitat patrimonial de l’Administració sorgeix —d’acord amb l’article 106 de la CE i de l’article 32 de la LRJSP— sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics, ja sigui aquest normal o anormal, ja que per molt que sigui una responsabilitat objectiva es requerirà que entre la lesió i el funcionament hi hagi un nexe de causalitat objectiva del qual resulti que la lesió és conseqüència del funcionament de l’Administració; és a dir, s’ha d’exigir sempre que el resultat sigui imputable a l’activitat de l’Administració.

El Tribunal Suprem, quan es refereix a la relació de causalitat, parla de relació directa, o de relació directa, immediata i exclusiva de causa efecte. Per tant, la culpa de l’administrat exonera l’Administració de responsabilitat i la intervenció d’un tercer, si bé pot no rompre del tot el nexe causal, sí que tempera la responsabilitat de l’Administració.

És freqüent que aquesta ruptura del nexe causal o la moderació de la responsabilitat patrimonial es produeixi en la responsabilitat patrimonial sanitària, àmbit en què les patologies prèvies del pacient o l’incompliment de les indicacions mèdiques són circumstàncies que interrompen clarament el nexe causal. Aquest és el cas de la sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem dictada el 4 de juny de 2010 (rec. 3038/20089), que tracta d’un supòsit en què un pacient es nega a sotmetre’s a determinats estudis i afirma la sentència que “Queda patente que de haber seguido las recomendaciones para descartar unas determinadas dolencias se hubieran podido realizar pruebas que diagnosticaran la enfermedad realmente padecida que incidió en las consecuencias derivadas de la intervención quirúrgica. Tal conducta rompe el nexo causal por lo que se estima el motivo”.

4) No concurrència de força major

També interromp el nexe causal la concurrència de força major. L’article 106.2 de la Constitució i l’article 32.1 de la LRJSP exclouen la responsabilitat de l’Administració i estableixen l’obligació d’indemnitzar “excepte en els casos de força major”. És, doncs, una condició negativa per a la concurrència de la responsabilitat patrimonial de l’Administració.

El concepte legal de força major prové de l’article 1105 del Codi civil, que diu: “Fora dels casos esmentats expressament a la llei, i d’aquells en què així ho declari l’obligació, ningú no respon dels successos que no s’hagin pogut preveure, o que, previstos, siguin inevitables”. Per tant, el concepte de força major s’integra de les notes d’indeterminació, externalitat, alienitat, i imprevisibilitat per poder ser distingit del concepte de cas fortuït (pel qual l’Administració sí que respon). Per exemple, són casos de força major els danys provocats per un terratrèmol o per meteorologia adversa excepcional. Són supòsits de cas fortuït, i per tant, indemnitzables, el despreniment de roques damunt la carretera, o si una fàbrica es nega a conseqüència de què, malgrat les intenses pluges, el clavegueram estava taponat.

En aquest sentit, l’article 34.1 de la LRJSP afirma que “No són indemnitzables els danys que derivin de fets o circumstàncies que no s'hagin pogut preveure o evitar segons l'estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de producció dels danys, tot això sens perjudici de les prestacions assistencials o econòmiques que les lleis puguin establir per a aquests casos.”

La singularització d’aquest supòsit, que ja es va establir a la modificació de la Llei 30/1992 per la Llei 4/1999, tracta de sortir al pas de de les indemnitzacions que s’havien produït a favor de persones que havien resultat infectades de VIH a conseqüència de transfusions de sang dutes a terme a Hospitals públics, abans de què es coneixés el virus i es fessin controls previs a les transfusions.

Cal destacar en aquest punt que, quan concorr una força major, es produeix una alteració de la càrrega de la prova, que recau sobre l’Administració, ja que si el nexe causal l’ha d’acreditar el reclamant, les causes d’exclusió les ha d’acreditar l’Administració.