E. LA INDEMNITZACIÓ I EL PROCEDIMENT DE RESPONSABILITAT PATRIMONIAL
E1.- Metodologies de valoració
L’art. 34.2 de la LRJSP estableix:
“La indemnització es calcula d'acord amb els criteris de valoració establerts en la legislació fiscal, d’expropiació forçosa i altres normes aplicables, i es ponderen, si s'escau, les valoracions predominants en el mercat En els casos de mort o lesions corporals se podrà prendre de referència la valoració inclosa en els barems de la normativa vigent en matèria de assegurances obligatòries i de la Seguretat Social.”
És el cas del Reial decret legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor (amb actualitzacions periòdiques de les quantitats).
La primera part del precepte no constitueix cap novetat normativa, ja que la redacció és semblant a l’establerta a la Llei 30/1992. La segona part sí que és una novetat, encara que es limita la Llei a plasmar allò que les sentències havien establert de manera reiterada en la fixació de les indemnitzacions, ja que, tot i que indicàvem que els barems esmentats no eren d’aplicació obligatòria, els aplicàvem igualment de manera orientativa per determinar les quanties en casos de mort o lesions corporals.
Així, per exemple, la sentència del Tribunal Suprem, 3 de desembre de 2012 (rec. 815/2012). De manera semblant es pronuncia la Sala Primera del Tribunal Suprem, que insistia en el caràcter no vinculant dels barems a l’hora de determinar l’import de les indemnitzacions. Així, per exemple, la sentència de 17 de juliol de 2008 (rec. 39/2002) afirma que «La respuesta pasa por recordar que esta Sala en Sentencia de 2 de marzo de 2006, –que cita las de 20 de junio de 2003 y 22 de julio de 2004– ha señalado que tales baremos “han sido configurados para un específico sector de la responsabilidad civil dotado de peculiaridades tan propias como ajenas al caso enjuiciado”, y que “el Tribunal Constitucional, en sentencia de 29 de junio de 2000, declaró el carácter vinculante del sistema, pero única y exclusivamente en el ámbito propio de la circulación de vehículos de motor”, siendo consecuencia de ello que el baremo, sin ser vinculante, sí pueda ser uno de los criterios de referencia para los jueces y tribunales de instancia –Sentencia de 20 de febrero de 2008, con cita de otras– en otros ámbitos de la responsabilidad civil. Ahora bien, al no tener valor vinculante el baremo, el hecho de que en el caso de autos el Juzgado lo tomara en consideración no obligaba a la Audiencia a hacer lo propio, pudiendo el órgano de apelación fijar el quantum indemnizatorio apartándose totalmente de ese criterio o, como finalmente hizo, tenerlo en cuenta, sin perjuicio de moderar equitativamente la cantidad que resultara de aplicar dicho baremo, al amparo del artículo 1103 del Código Civil, ya que se trata de una facultad que la propia norma contempla en los casos en que el baremo es vinculante (Anexo Primero, apartado séptimo), y que, con mayor razón, no puede negarse cuando la aplicación del sistema es a efectos meramente orientativos, una vez resulta acreditado que al resultado contribuyó otra causa además de la imputable a la conducta negligente de la demandada.»
Per tant, el criteri habitual és utilitzar com a referència el resultat que oferiria l’aplicació directa dels barems de trànsit i, després, determinar una indemnització un poc superior per complir l’exigència de reparació integral.
La fixació de la indemnització constitueix un tema d’importància capital.
En aquesta matèria regeix el principi de reparació integral i s’han de tenir en compte diverses qüestions relacionades amb la determinació de la quantia de la indemnització que són rellevants.
En el cas que es tracti de valorar un bé, no només hem de tenir en compte el valor que pugui tenir el bé afectat, sinó que és necessari atendre, en el moment del pagament, el valor d’adquisició i la possible depreciació. Els valors que solen considerar-se vàlids són els de mercat.
La normativa d’expropiació cerca l’acord mutu i, en darrera instància, es persegueix la fixació del valor reial dels béns. Els criteris fiscals no sempre s’adeqüen a la realitat econòmica dels béns als quals es refereixen.
Les valoracions de mercat són les que més s’atraquen a les circumstàncies específiques de cada cas.
En la majoria d’ocasions, però, la valoració és més complexa, ja que la reparació afecta tots els danys al•legats i provats pel perjudicat, és a dir, no solament les possibles qüestions directament avaluables econòmicament, sinó també perjudicis d’una altra casta, com, per exemple, les seqüeles o el dany moral, o, amb caràcter més general, el denominat pretium doloris (categoria pròpia i independent que comprèn tant ell dany moral com els patiments físics i psíquics patits pels perjudicats o les persones del seu entorn).
A l’hora de fer la valoració, la jurisprudència ha optat per efectuar una valoració global que deriva d’una apreciació racional, encara que no matemàtica, ja que no hi ha paràmetres o mòduls objectius i, en aquesta valoració, s’han de ponderar totes les circumstàncies que concorren en els supòsits, i s’hi inclouen el conjunt de perjudicis causats, de tot tipus. Això no és una tasca fàcil i així, de fet, ho ha reconegut la jurisprudència, per la Sentència de 23 de febrer de 1988, que afirma que “las dificultades que comporta la conversión de circunstancias complejas y subjetivas” en una suma dinerària.
La Sentència del Tribunal Suprem de 19 de juliol de 1997 parla de l’existència d’un innegable “componente subjetivo en la determinación de los daños morales”.
La doctrina jurisprudencial pot resumir-se en els principis següents:
S’exclouen les meres expectatives o guanys dubtosos. No són possibles els guanys que són solament possibles. Això té importància en la quantificació del concepte de dany emergent (és a dir, la quantia que es deixa de guanyar a causa d’una actuació administrativa).
S’exigeix una prova rigorosa, per tal d’evitar un enriquiment injust i sense causa.
A l’hora de fixar imports, no podem oblidar el que disposa l’article 34.4 de la LRJSP, que preveu la possibilitat que la indemnització se substitueixi per una compensació en espècie o per pagaments periòdics “quan sigui més adequat per aconseguir la reparació deguda i convingui a l'interès públic, sempre que hi hagi acord amb l'interessat”; Aquesta possibilitat suposa una excepció al principi genèric d’indemnització dinerària i tracta d’evitar compensacions en doblers en ocasions en què els danys són difícilment quantificables.
La possibilitat de fixar la indemnització mitjançant pagaments periòdics s’ha usat en diverses ocasions en casos de persones que han quedat en estat de coma o tetraplègics a causa d’una intervenció mèdica, l’expectativa de vida dels quals no aconsella fixar una quantia única i global (Sentència de l’Audiència Nacional, Secció 4a, de 21 de març de 2000, rec. 1246/1996).
E2.- Moment de la valoració del perjudici. Actualització de la indemnització i la determinació dels interessos
En relació amb aquest punt és necessari determinar en quin moment s’han de concretar els danys que es pretenen indemnitzar; L’ARTICLE 34.3 de la LRJSP introdueix una novetat en aquest punt, ja que indica que s’ha d’actualitzar la quantia en el moment en què es finalitzi el procediment de responsabilitat patrimonial, de conformitat amb l’índex de garantia de la competitivitat que aprova l’Institut Nacional d’Estadística.
Així mateix indica que es pagaran interessos per retard en el pagament de la indemnització. En aquest sentit, es remet a la Llei General Pressupostària (Llei 47/2003, de 26 de novembre), que indica, als seus articles 24 i 17, que si l’Administració no paga en els tres mesos següents de la notificació de la resolució judicial o des del reconeixement de l’obligació, ha d’abonar l’interès legal fixat cada any a la Llei de Pressuposts d’ençà que se reclami per escrit el compliment de l’obligació.
Amb caràcter previ a aquesta Llei, la jurisprudència afirmava que: “Esta sala viene considerando como uno de los instrumentos adecuados para hacer efectivo el principio de indemnidad que palpita tras la institución de la responsabilidad patrimonial de la Administración –junto con otros posibles procedimientos de actualización o compensación de la mora, como el abono de intereses (Sentencia de 20 de octubre de 1997)–, la consideración de la obligación pecuniaria de resarcimiento como una deuda de valor, que lleva a fijar la cuantía de la deuda actualizada al momento de su determinación o fijación, y no al momento de producción del daño.” (Sentències de 15 de gener de 1992, 24 de gener de 1997 i 16 de desembre de 1997, entre altres).
La sentència del Tribunal Suprem de 16 de setembre de 1997 (rec. 4880/1993) establia que: «la jurisprudencia de esta Sala 3.ª del Tribunal Suprem ha declarado, hasta consolidarse como doctrina legal, que la indemnización por responsabilidad patrimonial de la Administración debe cubrir todos los daños y perjuicios sufridos hasta conseguir la reparación integral de los mismos, lo que no se lograría si el retraso en el cumplimiento de tal obligación no se compensase, bien con la aplicación de un coeficiente actualizador bien con el pago de intereses por demora, pues ambos sistemas propenden precisamente a la consecuencia de una reparación justa y eficaz».