Indemnització per vacances no gaudides com a conseqüència d’un cessament sobtat
El personal funcionari interí o el personal laboral temporal pot ser cessat sobtadament per la reincorporació de la persona a la qual substitueixen.
Pel que fa al primer supòsit, la direcció general competent en matèria de funció pública va emetre la Instrucció 2/2010 del director general de Funció Pública, d’1 juny de 2010, per la qual es determinen les pautes d’actuació amb relació al dret del personal funcionari interí i del personal laboral de durada determinada a ser retribuït econòmicament per les vacances no gaudides (document d’interès núm. 7).
Aquest Instrucció no té la finalitat de substituir el dret a les vacances per una compensació econòmica, sinó que el seu objecte és indemnitzar les persones que no han pogut gaudir de les vacances perquè la relació de prestació de serveis ha finalitzat de forma imprevista. De fet, el punt 1.1 de la Instrucció 2/2010 especifica que la indemnització econòmica de les vacances no gaudides té un caràcter extraordinari i excepcional i només es pot efectuar en els supòsits concrets que estableix la Instrucció mateixa.
El criteris generals que fixa aquesta Instrucció són els següents:
a) Si entre el moment en què es té coneixement de la data de cessament i la data concreta d’aquest hi ha temps suficient per gaudir de totes les vacances pendents —per exemple, en el cas d’un concurs de trasllats—, el personal empleat públic haurà de gaudir-ne obligatòriament abans d’aquesta data.
b) Quan no es pugui determinar amb antelació suficient la data del cessament i no es pugui gaudir de la totalitat de les vacances (cessament o acabament d’un dia per l’altre), les vacances es pagaran íntegrament.
c) En el cas que únicament hi hagi temps de gaudir de part de les vacances abans de l’acabament de la relació laboral o de la interinitat, se n’haurà de gaudir obligatòriament en la part que sigui possible i la resta es pagarà en concepte d’indemnització per vacances no gaudides.
La unitat de personal de cada conselleria és l’encarregada de tramitar aquest tipus d’indemnitzacions a l’efecte que siguin reconegudes i pagades pel Servei de Retribucions.
En darrer terme, s’ha de fer referència al personal eventual. El personal eventual té la naturalesa d’empleat públic temporal que ocupa llocs de feina de confiança o d’assessorament especial, no reservats a personal funcionari de carrera. El personal eventual cessa automàticament quan cessa l’autoritat que el va nomenar. Per tant, en el cas del personal eventual també es pot produir un cessament sobtat i, respecte a la indemnització per vacances no gaudides, l’Administració de la CAIB segueix els mateixos criteris que els establerts per al personal funcionari interí o laboral temporal.
Indemnització per vacances no gaudides com a conseqüència d’una incapacitat temporal de llarga durada que deriva en un reconeixement d’una incapacitat permanent total o absoluta
Quan una persona no pot gaudir de les vacances dins l’any natural per causes de força major, les pot gaudir dins l’any natural següent en cas de rebre l’alta mèdica. La incapacitat temporal es considera una causa de força major que habilita gaudir de les vacances fora de l’any natural en què s’han meritat.
Les incapacitats temporals poden allargar-se fins als 18 mesos. Una incapacitat temporal de llarga durada pot derivar en una declaració d’incapacitat permanent total o absoluta. En aquests casos, s’extingeix la relació de prestació de serveis sense que les persones interessades hagin pogut gaudir de les vacances.
En aquests casos, la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea en primer lloc, i el Tribunal Suprem desprès, han reconegut el dret de les persones treballadores a rebre la indemnització corresponent per les vacances no gaudides.
És prou il·lustrativa en aquest sentit la Sentència del Tribunal Suprem de 14 de març de 2019 (document d’interès núm. 8).
Pèrdua de la condició de personal funcionari per defunció
Mitjançant la Sentència de 12 de juny de 2014 (assumpte C-118/13), el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea va determinar que el dret comunitari s’oposa a normatives o pràctiques nacionals que deneguen la indemnització per les vacances no gaudides quan la finalització de la relació laboral es deu a la defunció de la persona treballadora.
El dia 6 de novembre de 2018, el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea va emetre una nova sentència (document d’interès núm. 9) mitjançant la qual reconèixer el dret, a una vídua, a percebre una indemnització per vacances no gaudides per part d’una persona que treballava a l’ajuntament de Wuppertal (Alemanya).
D’aquesta sentència és interessant la part dispositiva que estableix:
1) El artículo 7 de la Directiva 2003/88/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 4 de noviembre de 2003, relativa a determinados aspectos de la ordenación del tiempo de trabajo, y el artículo 31, apartado 2, de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea deben interpretarse en el sentido de que se oponen a una normativa nacional, como la controvertida en los litigios principales, con arreglo a la cual, cuando la relación laboral concluye por fallecimiento del trabajador, el derecho a vacaciones anuales retribuidas adquirido en virtud de aquellas disposiciones y no disfrutado por el trabajador antes de su fallecimiento se extingue sin que nazca ningún derecho a una compensación económica por tal concepto que sea transmisible mortis causa a sus herederos.
2) En caso de que sea imposible interpretar una normativa nacional como la controvertida en los litigios principales en un sentido conforme con lo dispuesto en el artículo 7 de la Directiva 2003/88 y el artículo 31, apartado 2, de la Carta de los Derechos Fundamentales, el órgano jurisdiccional nacional que conoce de un litigio entre el heredero de un trabajador fallecido y el antiguo empresario de este debe dejar inaplicada dicha normativa nacional y velar por que se conceda a ese heredero una compensación económica, a cargo del empresario, por las vacaciones anuales retribuidas devengadas en virtud de aquellas disposiciones y no disfrutadas por el trabajador con anterioridad a su fallecimiento. Tal obligación se impone al órgano jurisdiccional nacional en virtud del artículo 7 de la Directiva 2003/88 y del artículo 31, apartado 2, de la Carta de los Derechos Fundamentales cuando el empleador contra el que litiga dicho heredero es una autoridad pública, y en virtud de la segunda de estas disposiciones si el empresario es un particular.
En resum:
a) Denegar la indemnització en aquests supòsits implicaria l’extinció de facto del dret a les vacances anuals retributives. Perquè es faci efectiu aquest dret en el cas que s’analitza, és necessari satisfer la indemnització corresponent.
b) Aquest dret té un caràcter patrimonial que no se sostreu de l’haver hereditari.