3.1. Evolució de la normativa

Per saber com hem arribat a la regulació actual cal fer un petit i breu anàlisi retrospectiu de l’evolució normativa, o, si menys no, de les motivacions i canvis que cada normativa ha anat introduint de mica en mica en l’ordenament jurídic per tal d’impulsar l’administració electrònica.

Ja en l’exposició de motius de la Llei 30/1992, de 26 de novembre (LRJPAC), ens trobem que “La Llei s’obre decididament a la tecnificació i modernització de l’actuació administrativa en el seu vessant de producció jurídica i a l’adaptació permanent al ritme de les innovacions tecnològiques”, i procedeix una “incorporació oberta de les tècniques informàtiques i telemàtiques en la relació ciutadà-Administració”.

Si bé la Llei 30/1992 ja va ser conscient de l’impacte de les noves tecnologies en les relacions administratives, va ser la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, la que els va donar carta de naturalesa legal (…) indicant que:

• “Les tecnologies de la informació i les comunicacions fan possible acostar l’Administració fins a la sala d’estar dels ciutadans o fins a les oficines i despatxos de les empreses i professionals. Els permeten relacionar-s’hi sense cues ni esperes (…)”

• “El servei al ciutadà exigeix consagrar el seu dret a comunicar-se amb les administracions per mitjans electrònics. La contrapartida d’aquest dret és l’obligació d’aquestes de dotar-se dels mitjans i sistemes electrònics perquè aquest dret es pugui exercir (…)”

• “Aquesta és una de les grans novetats de la Llei: passar de la declaració d’impuls dels mitjans electrònics i informàtics ―que es concreten en la pràctica en la simple possibilitat que algunes administracions, o alguns dels seus òrgans, permetin les comunicacions per mitjans electrònics― a estar obligades a fer-ho perquè la Llei reconeix el dret dels ciutadans a establir relacions electròniques”.

Pel camí es varen aprovar altres normes, vigents actualment, entre les quals destaquen:

• Llei 56/2007, de 28 de desembre, de mesures d’impuls de la societat de la i nformació.

• Reial decret 1494/2007, de 12 de novembre, pel qual s'aprova el Reglament sobre les condicions bàsiques per a l'accés de les persones amb discapacitat a les tecnologies, productes i serveis relacionats amb la societat de la informació i mitjans de comunicació social.

• Reial decret 1163/2005, de 30 de setembre, pel qual es regula el distintiu públic de confiança en els serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, així com els requisits i el procediment de concessió.

• Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica (derogada per la Llei 6/2020, d’11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança).

• Reial decret 209/2003, de 21 de febrer, pel qual es regulen els registres i les notificacions telemàtiques, així com la utilització de mitjans telemàtics per a la substitució de l'aportació de certificats pels ciutadans.

• Llei 34/2002, d'11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic.

• Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.

L’octubre de 2012 es creà la Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas (CORA) que impulsà la reforma de les Administracions partint del convenciment que una economia competitiva exigeix unes administracions transparents, àgils i centrades en el servei eficient als ciutadans i les empreses.

El Programa nacional de reformes d’Espanya del 2015, basat en l’informe de CORA, establia la necessitat d’impulsar mesures per racionalitzar l’actuació administrativa, millorar l’eficiència en l’ús dels recursos públics i augmentar la seva productivitat.

Aquesta reforma integral de l’organització i funcionament de les Administracions es centrà en dos eixos:

EIX1: l’ordenació de les relacions externes de l’Administració amb els ciutadans i empreses.
EIX2: millora de les relacions internes dins de cada Administració estatal, autonòmica i local, i entre les diferents administracions.

Que desembocaren en dues lleis centrades en cada un d’aquests eixos:

A l’exposició de motius d’ambdues lleis trobem les línies mestres que ens permeten situar-nos en l’evolució normativa estatal per entendre el moment en el qual ens trobem:

• “Tanmateix, en l’entorn actual, la tramitació electrònica no pot ser encara una forma especial de gestió dels procediments, sinó que ha de constituir l’actuació habitual de les administracions (…)”

• “Perquè una Administració sense paper basada en un funcionament íntegrament electrònic no només serveix millor als principis d’eficàcia i eficiència, en estalviar costos a ciutadans i a empreses, sinó que també reforça les garanties dels interessats (…)”

• “En efecte, la constància de documents i actuacions en un arxiu electrònic facilita el compliment de les obligacions de transparència, ja que permet oferir informació puntual, àgil i actualitzada als interessats (…)”

• “Tot això ha de revertir en un compliment millor dels principis constitucionals d’eficàcia i seguretat jurídica que han de regir l’actuació de les administracions públiques.”

• “Millorar l'eficiència amb una Administració totalment electrònica amb zero paper i interconnectada en les seves relacions amb la ciutadania i les empreses.”

• “Perfeccionar el sistema de relacions entre administracions.”

Mes endavant, s’han anat introduint altres normes que ajuden a impulsar aquesta administració electrònica, entre les quals destaca la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014.