4. Encaix organitzatiu i jurídic

En el cas concret que hi hagi un posicionament a favor de la institucionalització de la direcció pública, el legislador autonòmic té un ampli marge de regulació de la figura, i pot introduir els elements necessaris que aporten a aquests llocs de treball el que s’anomena ecologia de la direcció pública professional —composta pel conjunt d’elements que s’han d’escrit en tractar de la seva «profunditat». Aquesta regulació pot establir-se en l’estatut del directiu, en una llei del govern o llei d’ocupació pública, però amb tota seguretat ha fixar els elements següents:

• L’abast dels llocs de direcció pública.
• El detall de les funcions atribuïdes a la direcció pública amb un grau de detall més elevat que la legislació bàsica.
• Els requisits previs que han de complir els futurs ocupants d’aquests llocs, establint la necessitat d’una acreditació prèvia de competències.
• Els sistemes de selecció que incloguin l’elaboració d’una definició competencial del lloc de treball —idealment a partir d’un diccionari de competències propi que inclogui coneixements i experiència, però també habilitats de gestió— per tal de disposar d’una visió polièdrica que permeti detectar estratègicament les necessitats existents i harmonitzar-les amb l’acció de govern, les quals hauran de ser avaluades o comprovades en el procés selectiu mitjançant sistemes apropiats.
• La participació d’experts o especialistes en parts del procés selectiu, de manera que l’òrgan responsable del nomenament disposi d’un assessorament tècnic i estableixi mecanismes que assegurin al màxim la publicitat i la concurrència del procés, cosa que aportarà més garanties per a totes les parts.
• L’instrument normatiu d’encaix institucional d’aquesta figura, que ha de ser independent d’altres instruments d’ordenació o gestió de recursos humans; se n’ha de descriure el contingut mínim i el caràcter públic. En aquest aspecte és clau que s’habilitin normativament tots els governs locals de la capacitat de delegar determinades funcions en aquests òrgans directius.
• El sistema de nomenament, que ha d’estar vinculat a un contracte programa. S’ha d’apostar per superar o desplaçar el cicle polític del cicle de directiu pel que fa a la durada o temps de servei de les persones que ocupen aquests llocs de treball.
• El règim jurídic i d’incompatibilitats del directiu, que ha de quedar clarament delimitat mitjançant un sistema que garanteixi la independència i la rendició de comptes. En el cas dels empleats públics també ha d’incloure la declaració de situació administrativa que correspongui —de serveis especials o excedència forçosa amb reserva de lloc quan siguin nomenats directius públics fora de la seva administració d’origen—, però amb una limitació temporal màxima.
• El sistema retributiu dels directius, incloent-hi l’obligatorietat d’establir un percentatge variable en funció dels resultats de gestió.
• La definició d’un sistema d’avaluació de l’acompliment de les tasques / de les funcions assignades i, per tant, dels resultats de la gestió dels directius, atès que és un element imprescindible. A més, aquesta regulació avançada ha de preveure el caràcter periòdic i obligatori de l’avaluació. Com a mínim se n’ha d’establir una d’anual, a fi que que l’òrgan avaluador i el directiu públic professional creïn una nova forma de gestió des del principi.
• L’establiment d’un codi de conducta de la direcció pública que doni més garanties a tots.
• El sistema de cessament o desvinculació, que també ha d’estar vinculat al sistema d’avaluació. La institució ha de renunciar al cessament per pèrdua de confiança.

Aquesta regulació bàsica s’ha de complementar amb regulacions equivalents en altres àmbits del sector públic en què l’abast de la normativa bàsica sigui més limitat, o menys directe, com ara els àmbits municipal, sanitari o empresarial.