1. OBLIGATS AL REINTEGRAMENT

La primera consideració que s’ha de fer en relació amb aquesta qüestió és sobre la mateixa denominació de l’element subjectiu del reintegrament.

La norma prefereix utilitzar l’expressió “obligats al reintegrament” en lloc de la forma tradicional i convencional “subjectes passius de l’obligació de reintegrament”. Una raó per a aquesta denominació és l’admissibilitat d’una pluralitat de persones com a possibles obligats a retornar la subvenció en la qual concorre una causa de reintegrament.

Aquesta denominació amplia s’ha d’entendre feta a qualsevol subjecte que sigui obligat per causa de l’obligació de reintegrament.

Així, l’obligació de reintegrament per qualsevol de les causes que s’han esmentat en la unitat anterior pot recaure sobre una pluralitat de persones a les quals, com ja s’ha esmentat, podem denominar obligats al reintegrament, encara que no sempre l’obligació té el mateix abast ni deriva del mateix títol.

A aquest efecte, s’ha de distingir entre obligats principals, responsables del reintegrament i obligats per successió.

a) Deutors principals i responsables.

Els obligats principals del reintegrament són els perceptors directes dels fons: els beneficiaris i les entitats col•laboradores. D’altra banda, la Llei preveu supòsits en els quals la condició de beneficiari pot recaure en un incapaç, o en entitats associatives o entitats sense personalitat jurídica (article 45.2 del Text refós de la Llei de subvencions, aprovat pel Decret legislatiu 2/2005 i article 11 de la Llei general de subvencions) tenint en compte que, en aquest cas, a més d’assumir aquests beneficiaris la condició d’obligats principals dels possibles reintegraments, apareixen, juntament amb aquests, una pluralitat de persones a les quals el deure de reintegrament inclou com a responsables.

El responsable és un deutor que se situa juntament amb l’obligat principal, sense que aquest perdi la seva condició. Tant el Decret legislatiu 2/2005 de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, com la Llei estatal, abans esmentada, distingeixen els dos tipus de responsabilitat que coneix el nostre dret: solidària i subsidiària.

b) Responsables solidaris.

El Text refós de la Llei de subvencions (article 45), aprovat pel Decret legislatiu 2/2005, tal com fa la Llei general de subvencions, regula diferents supòsits de responsabilitat solidària que coincideixen amb el que estableix la norma estatal.

Així, la LGS (estatal) regula tres supòsits de responsabilitat solidària, la qual cosa implica l’existència de diversos deutors, entre els quals s’haurà de determinar qui té la condició de principal, atès que, si bé la solidaritat permet a l’Administració exigir de qualsevol d’aquests el deute sense la declaració prèvia d’insolvència, l’acció s’ha d’iniciar amb el deutor principal i tan sols després d’un acte administratiu de derivació de responsabilitat es podrà dirigir davant el responsable (article 41 de la Llei general tributària). És a dir, al responsable solidari se li atorguen unes garanties que impedeixen dirigir l’acció directament contra ell. Són responsables solidaris:

• Els representants legals del beneficiari (deutor principal) quan a aquest li manca capacitat d’obrar.

• Els membres associats a entitats i els membres d’agrupacions sense personalitat jurídica de base personal quan aquestes entitats o associacions siguin beneficiàries directes de subvencions i, per tant, deutors principals.

L’abast de la responsabilitat d’aquests associats o membres dependrà dels compromisos d’execució que hagin assumit, de manera que, si el compromís s’ha desenvolupat correctament, no els arribarà cap responsabilitat pels incompliments d’altres associats.

• Els membres o partícips d’entitats sense personalitat de base patrimonial, com ara comunitats de propietaris, comunitats hereditàries, etc. (els que s’esmenten en l’article 9.3 del Text refós de la Llei de subvencions, aprovat pel Decret legislatiu 2/2005).

Aquests seran responsables solidaris pel que fa a l’obligació del reintegrament que pugui recaure sobre l’entitat beneficiària, però l’abast de la seva responsabilitat l’establirà la quota de participació en l’entitat, de manera que es compleix una funció de garantia que no va lligada a incompliments personals.

c) Responsables subsidiaris.

Tant l’article 45 del Text refós de la Llei de subvencions, aprovat pel Decret legislatiu 2/2005, com l’article 40 de la Llei general de subvencions, preveuen l’existència de responsables subsidiaris, és a dir, dels que queden obligats al reintegrament si no ho fa el deutor principal o els solidaris, si n’hi ha.

Són responsables subsidiaris els administradors de les societats mercantils, o aquells que tenen la representació legal d’altres persones jurídiques que no duen a terme els actes necessaris que són de la seva incumbència per complir les obligacions infringides, adopten acords que fan possibles els incompliments o consenten els d’aquells que en depenen.

Així mateix, els que tenen la representació legal de les persones jurídiques, d’acord amb les disposicions legals o estatutàries que els siguin d’aplicació, que hagin cessat en les seves activitats, han de respondre subsidiàriament, en tot cas, de les obligacions de reintegrament d’aquestes.

d) Successors del deutor principal

L’article 45.4 del Text refós de la Llei de subvencions, aprovat pel Decret legislatiu 2/2005, com també l’article 40.5 i 6 de la Llei general de subvencions, disposen que en el cas de societats o entitats dissoltes i liquidades, les seves obligacions de reintegrament pendents s’han de transmetre als socis o partícips en el capital que en responen solidàriament i fins al límit del valor de la quota de liquidació que se’ls hagi adjudicat.

En cas de defunció de l’obligat al reintegrament, l’obligació de satisfer les quantitats pendents de restitució es transmet als drethavents, sense perjudici del que estableix el dret civil comú, foral o especial aplicable a la successió per a determinats casos, en particular per al cas d’acceptació de l’herència a benefici d’inventari.

Pel que fa a la transmissió de l’obligació de reintegrament, la Llei General de Subvencions esmenta uns supòsits de successió o transmissió en la titularitat de l'obligació de reintegrament provocats per extinció de la personalitat jurídica dels beneficiaris i obligats principals a l'abonament d'aquella.

En realitat, la norma es refereix a dos supòsits en atenció a la condició de persona jurídica o física de l'obligat principal. En realitat el que es produeix és un canvi en la persona del deutor, romanent igual la resta de la relació jurídica de la qual deriva l'obligació de reintegrament.

1) Dissolució i liquidació de societats

El paràgraf 4 de l'article 40 Llei general de subvencions, atén a les societats o entitats dissoltes i liquidades, les obligacions de reintegrament pendents de les quals es transmetran als socis o partícips en el capital que respondran d'elles solidàriament i fins al límit del valor de la quota de liquidació que se'ls hagués adjudicat.

De l'àmbit d'aplicació d'aquest precepte queden excloses entitats tals com a fundacions o entitats sense personalitat jurídica de base personal o patrimonial, així com mancomunitats o consorcis administratius.

Aquest supòsit de transmissió de l'obligació de reintegrament ha de ser matisat. I això perquè tractant-se de deutes de reintegrament declarades, reconegudes i liquidades amb anterioritat a la dissolució/liquidació de la societat però encara no cobrades, el règim jurídic que a les mateixes els és aplicable no és un altre que el règim general aplicable a qualsevol tipus de deute de la societat d'acord amb les normes reguladores dels processos socials de liquidació. És a dir, aquest deute de reintegrament i liquidat formaria del passiu de la societat objecte de liquidació que hauria de ser satisfeta, igual que tots els deutes de la societat, en el procés concursal corresponent, com a deute de la pròpia societat.

Per contra, si l'obligació de reintegrament encara no ha estat declarada i liquidada abans de la dissolució, sinó que existint la declaració genèrica de les causes de reintegrament s'entén que concorre en la subvenció concedida a la societat alguna d'elles, en aquest cas es requereix una regulació específica. I això per dos motius: en primer lloc, perquè al no existir una obligació de reintegrament declarada i liquidada, aquesta no va ser objecte d'inclusió en el passiu de la societat en el seu procés de liquidació i dissolució; i en segon lloc, perquè una vegada dissolta la societat no se li pot exigir a la mateixa l'obligació de reintegrament reconeguda i liquidada amb posterioritat a l'extinció de la personalitat jurídica de la mateixa.

Per tot això, la solució que ofereix l'article 40.4 LGS és la de transmetre aquesta obligació de reintegrament –si es vol futura perquè encara no ha estat declarada i liquidada en el procediment de reintegrament corresponent– als socis o partícips d'aquesta societat ja liquidada però amb la limitació que suposi el valor de la quota de liquidació que se'ls hagués adjudicat als mateixos en el procés de dissolució de la societat. En definitiva, no podran assumir l'obligació de reintegrament tals socis de la societat extingida més enllà del que els correspongui segons la quota de liquidació assignada a cadascun d'ells. Per tant la transmissió de l'obligació de reintegrament serà total però segmentada en funció de la proporció que li correspongui a cada soci. Es transmet fragmentada però totalment.

La clau que justifica aquesta interpretació no és una altra que la pròpia literalitat de la norma que es refereix a “obligacions de reintegrament pendents”, entenent per tals no les que ja reconegudes i liquidades encara no s'han cobrat, ja que aquestes serien objecte d'inclusió com a part del passiu social en el procés concursal corresponent, sinó les obligacions de reintegrament encara no liquidades i no reconegudes en el procediment corresponent de reintegrament. De fet s'entén que l'aplicació de l'article 40.4 de la Llei general de subvencions requereix que la societat hagi estat dissolta amb certa irregularitat perquè el normal és que l'obligació de reintegrament ja declarada hauria estat satisfeta durant el procés de liquidació.

En realitat en aquests casos els socis responen com a autèntics obligats principals entre els quals regeix la solidaritat: l'Administració pot dirigir-se contra qualsevol d'ells per la totalitat del deute però es respondrà amb el límit del valor de la quota d'adjudicació.

Finalment, apunten PASCUAL GARCÍA i REBOLLO PUIG com altres supòsits de transmissió del reintegrament, el relatiu a la fusió per absorció d'una societat amb obligacions de reintegrament pendents per part d'una altra societat. En aquest cas, la societat absorbent assumiria totes les obligacions de la societat absorbida, incloent les obligacions de reintegrament de subvencions ja declarades o fins i tot les encara no reconegudes.

2) Defunció

Una última regulació especial és la que es refereix a la transmissió de l'obligació de reintegrament quan es produeix la defunció de la persona física. El punt de partida ha de ser el que el reintegrament no té naturalesa sancionadora. En aquests casos, l'obligació de satisfer les quantitats pendents de restitució es transmetrà als causahavents, establint-se una remissió a la normativa civil, comuna i foral, a fi de precisar l'abast de la transmissió de l'obligació de reintegrament.

El supòsit de fet ha de ser el d'una obligació de reintegrament declarada i reconeguda abans de la mort de la persona física, ja que en un altre cas, el procediment de reintegrament se seguiria contra els causahavents del mort que serien els interessats, sense que pugui parlar-se en sentit estricte de successió en una obligació. D'altra banda, si l'obligació de reintegrament estigués declarada amb anterioritat a la defunció de la persona física però encara no cobrada el procediment de recaptació se seguiria contra els causahavents del mort.

Com és sabut, el Dret civil distingeix dos tipus de causahavents: l'hereu i el legatari. El primer succeeix al causant a títol universal acceptant la totalitat o una part del patrimoni del causant. El segon, per contra, és un successor a títol particular d'un concret ben o dret del patrimoni hereditari.

Per tot això, l'hereu universal succeeix igualment al mort en la titularitat de les obligacions que constitueixin el passiu hereditari, produint-se en tals casos una novació subjectiva en l'obligació motivada per la mort del titular originari. No obstant això, acceptant l'hereu la seva porció hereditària a benefici d'inventari, l'obligació de reintegrament de la subvenció únicament arribaria fins a l'import que aconsegueixin els propis béns de l'herència. De tal forma, que en aquests casos pogués ocórrer que l'obligació de reintegrament no fos satisfeta per insuficiència de béns en el cabal relicte per afrontar el pagament dels deutes del causant derivades de l'herència acceptada a benefici d'inventari per l'hereu universal d'aquell.

Per contra, el legatari que rep algun concret bé de l'herència no assumeix més deutes que les que derivin del propi ben acceptat. Però en tals casos només respon des del moment de la successió i de l'acceptació del ben o dret llegat, i mai respondrà per deutes de reintegrament de subvencions anteriors a aquest moment que anessin motivades per accions del propi causant.

En el cas que sobre el bé o dret objecte de llegat pesés una obligació de destinació per raó d'una subvenció, el legatari haurà d'assumir-la i complir-la, de tal manera que si no ho fa i incompleix la mateixa, aquest podrà incórrer en un supòsit de reintegrament de la subvenció, encara que en aquests casos no com a successor del causant obligat principal al reintegrament, sinó per un incompliment propi derivat de l'afecció del bé rebut a aquesta concreta destinació. Per tot això pot afirmar-se que de les obligacions de reintegrament anteriors a la successió respondrà l'hereu –amb la possibilitat d'acceptar l'herència a benefici d'inventari– i no el legatari.