1r. Impacte econòmic, que avalua les conseqüències de l’aplicació sobre els sectors, col·lectius o agents afectats per la norma, inclòs l’efecte sobre la competència, la unitat de mercat i la competitivitat.
Respecte a la importància que ha cobrat la memòria econòmica es pot consultar la Sentència del Tribunal Suprem de 17 de novembre de 2006, el Dictamen del Consell d’Estat núm. 132/2014, de 20 de febrer, i els dictàmens del Consell Consultiu de les Illes Balears 6/2016 i 74/2014, entre d’altres.
Així, el Dictamen 6/2016 considera que l’estudi econòmic és un tràmit preceptiu i essencial en l’elaboració de qualsevol norma que tengui implicacions econòmiques i fins i tot quan es tracti d’aspectes no quantificables (per exemple, qualsevol norma que afecti sectors econòmics, activitats o l’organització administrativa). Així mateix considera que l’estudi econòmic ha de mostrar i analitzar (encara que de manera succinta) els efectes econòmics en els destinataris de la norma; efectes que poden ser més o menys beneficiosos i més o menys quantificables. L’anàlisi de l’impacte normatiu requereix aquí valorar els aspectes econòmics de la norma.
En tot cas s’entén que aquest apartat ha d’incloure:
— En el supòsit d’establiment dels requisits prevists en els articles 11.1 o 12.2 de la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, s’han de justificar els criteris que estableixen els articles 11.2 o 12.3.
— Si el projecte de norma estableix o modifica requisits d’accés o exercici a una activitat econòmica, se n’ha d’analitzar la consistència amb la resta de la normativa de les altres autoritats competents (article 14.5 de la Llei 20/2013, de 9 de desembre5).
— Si el projecte de norma estableix o modifica mitjans d’intervenció, s’ha d’analitzar si hi ha altres mesures que afecten la mateixa activitat ja establertes per altres autoritats competents. Així mateix, s’ha de justificar que els mitjans d’intervenció no recauen sobre els mateixos aspectes en cas de concurrència de diverses administracions i s’ha de preveure un sistema pel qual el procediment no generi costs addicionals per a l’operador en comparació amb la intervenció d’una única administració (article 14.4 de la Llei 20/2013).
2n. Impacte pressupostari, amb referència a la incidència eventual de la norma en els ingressos i en les despeses del sector públic.
En relació amb l’impacte pressupostari, la Llei 39/2015 estableix en l’article 129.7 que, quan la iniciativa normativa afecta les despeses o els ingressos públics presents o futurs, se n’han de quantificar i valorar les repercussions i els efectes, i s’han de supeditar al compliment dels principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. És inaplicable a les iniciatives legislatives de les comunitats autònomes d’acord amb la Sentència del Tribunal Constitucional núm. 55/2018.
En aquest mateix sentit es pronunciava ja l’article 7.3 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que disposa que les disposicions legals i reglamentàries, en la fase d’elaboració i aprovació, quan afectin les despeses o els ingressos públics presents o futurs, han de valorar les seves repercussions i efectes, i s’han de supeditar estrictament al compliment de les exigències dels principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.
Les Instruccions per exercir la iniciativa legislativa aprovades per l’Acord de Consell de Govern de 28 de desembre de 2004 ja preveien en la instrucció sisena una memòria econòmica però amb un enfocament merament pressupostari; així, establia que s’han de valorar els aspectes financers i les repercussions pressupostàries de l’execució de la norma projectada. En tot cas la norma ha de contenir una previsió rigorosa de l’estimació del cost que suposarà la seva futura aplicació. Si l’entrada en vigor de la disposició no suposa un increment de la despesa ni una disminució dels ingressos, l’estudi econòmic es limita a reflectir, raonadament, que no hi ha cap repercussió financera o pressupostària.
3r. Càrregues administratives que comporta la proposta
Les càrregues administratives s’entenen en relació amb l’Administració i les persones interessades (és a dir, aquelles tasques de naturalesa administrativa que han de dur a terme les empreses i els ciutadans per complir les obligacions derivades de la norma).
Mitjançant un acord del Consell de Govern de 16 de març de 2012 es varen determinar el contingut i el sistema d’elaboració de l’estudi de càrregues administratives, en el qual s’estableix:
-
Que l’estudi de reducció de càrregues ha d’incloure la quantificació econòmica de les càrregues que la disposició en projecte suposarà per a les empreses, les altres entitats o els ciutadans i, si escau, la comparació amb la normativa vigent que modifica o deroga.
-
Que, als efectes d’elaborar aquest estudi i comparar les quantitats estimades en relació amb les disposicions vigents o de projectes futurs, en totes les memòries s’ha d’emprar la metodologia basada en el model de costs estàndard, amb el mètode simplificat, acordat per l’Estat i les comunitats autònomes.
No obstant això, s’hi poden afegir altres mesures pròpies (com els costs derivats de la insularitat).
L’estudi de càrregues administratives s’ha d’ajustar al contingut i al sistema d’elaboració aprovat per Acord del Consell de Govern de 16 de març de 2012 (BOIB núm. 42, de 22 de març), desenvolupat per la Guia d’elaboració dictada per la Conselleria d’Administracions Públiques en el mes d’abril de 2012.
En l’enllaç que es transcriu a continuació, es podrà consultar la documentació següent:
1. Acord de Consell de Govern de 16 de març de 2012 pel qual es determina el contingut i el sistema d’elaboració de l’estudi de càrregues administratives.
2. Guia per a l’elaboració de l’estudi de càrregues administratives.
3. Criteris d’aplicació de la mesura de càrregues.
4. Llista tipificada de càrregues.
<https://intranet.caib.es/sites/administracioelectronica/ca/_estudi_de_carregues_administratives/>
5 Aquesta Llei s’aplica també als sectors expressament exclosos de la Directiva de serveis (com per exemple, les comunicacions electròniques, el transport, les empreses de treball temporal, la seguretat privada, etc.) i a la circulació de productes.