Omet navegació

Iniciació

El procediment administratiu s’inicia amb un acte al qual l’ordenament jurídic li atribueix l’efecte d’engegar un procediment. Aquest acte d’iniciació dona lloc al naixement d’una successió de tràmits adreçats a decidir tant les qüestions que l’acte plantegi com les altres derivades del procediment.

El procediment pot iniciar-se de dues formes: d’ofici o a sol·licitud de la persona interessada (art. 54). La iniciació d’ofici es produeix quan és la mateixa Administració la que té la iniciativa del procediment com a conseqüència d’una obligació legal; en canvi, la iniciació a instàncies de l’interessat es produeix quan el mateix interessat és el que demanda de l’Administració el reconeixement d’un dret o l’autorització per a l’exercici d’activitats i, per tant, té caràcter voluntari.

En tots dos casos la Llei preveu una actuació administrativa característica que és la possibilitat d’obertura d’un període d’informació o actuacions prèvies, amb la finalitat de conèixer les circumstàncies del cas concret i la conveniència o no d’iniciar el procediment (art. 55.1.). D’altra banda, hi ha la possibilitat que l’òrgan competent faci actuacions amb caràcter previ a la incoació d’un procediment sancionador destinades a determinar els fets que poden motivar la incoació del procediment, la identificació dels responsables i les circumstàncies rellevants (art. 55.2.).

A més, l’article 56 preveu la possibilitat d’aplicar mesures provisionals una vegada iniciat el procediment amb l’objectiu d’assegurar l’eficàcia de la resolució que pogués recaure.

Respecte a la iniciació d’ofici per part de l’Administració (art. 58), la Llei estableix:

«Els procediments s’inicien d’ofici per acord de l’òrgan competent, per iniciativa pròpia o com a conseqüència d’una ordre superior, a petició raonada d’altres òrgans o per denúncia.» ( art. 59 a 62)

Per tant, la iniciació és sempre d’ofici encara que s’admeten fórmules diferents perquè l’òrgan competent decideixi la iniciació de l’expedient. És responsabilitat només de l’òrgan competent iniciar un procediment en exercici de la seva pròpia competència, la qual cosa pot fer per iniciativa pròpia sense perjudici que això pugui ser motivat per circumstàncies externes a l’òrgan.

Així mateix, la Llei —a més de referir-se a la incoació dels procediments administratius habituals— fa referència expressa a les especialitats d’inici dels procediments de naturalesa sancionadora i a les dels procediments de responsabilitat patrimonial (art. 63 a 65), la qual cosa suposa una novetat respecte de la regulació anterior.

Pel que fa a l’inici del procediment a sol·licitud de l’interessat, la Llei preveu tres formes: sol·licitud d’iniciació, declaració responsable i comunicació.

La iniciació del procediment a instàncies de persona interessada obliga l’Administració a iniciar el procediment administratiu en cada cas, sense perjudici que pugui requerir-se a l’interessat per esmenar la seva sol·licitud.

Encara que el procediment administratiu és antiformalista, la Llei estableix alguns requisits que han de ser complerts. Així, tant la sol·licitud com qualsevol altre document que els ciutadans presentin davant l’Administració hauran de contenir la informació següent (art. 66.1):

Identificació. S’ha d’indicar nom i cognoms de l’interessat o, si escau, els de la persona que el representi.

Identificació del mitjà electrònic o, en defecte d’això, lloc físic en què desitja que es practiqui la notificació. Addicionalment els interessats poden aportar la seva adreça de correu electrònic i/o dispositiu electrònic amb la finalitat que les administracions públiques els avisin de l’enviament o la posada a la disposició de la notificació.

  • Fets, raons i petició en què es concreti, amb tota claredat, la sol·licitud.
  • Lloc i data en què es presenta la sol·licitud.
  • Signatura del sol·licitant o acreditació de l’autenticitat de la seva voluntat expressada per qualsevol mitjà.
  • Òrgan, centre o unitat administrativa a la qual s’adreça i el seu corresponent codi d’identificació.

Si la sol·licitud no conté els requisits als quals es refereix l’article 66 (i si escau els del 67) o conté errors, l’Administració ha de requerir la persona interessada perquè en el termini de 10 dies esmeni la falta o aporti els documents requerits amb indicació que si no ho fa així es considera que desisteix de la seva petició i s’arxivarà l’expedient, prèvia resolució que s’ha de dictar en els termes de l’article 21 de la Llei.

Aquest termini de deu dies pot ser ampliat fins a cinc dies més sempre que no es tracti de procediments selectius o de concurrència competitiva, a petició de l’interessat o a iniciativa de l’òrgan, quan l’aportació dels documents requerits presenti dificultats especials.

L’òrgan administratiu que tramiti un procediment, qualsevol que hagi estat la forma d’iniciació, podrà disposar la seva acumulació amb uns altres amb els quals guardi una identitat substancial o íntima connexió. Contra l’acord d’acumulació no es pot interposar cap recurs (art. 57).

Del que s’estableix a l’article 68 (esmena i millora de la sol·licitud), les característiques més destacables són:

  • Si no es compleix el requeriment es produeix el desistiment de la petició o de l’expedient corresponent.
  • Si s’esmena en el termini concedit, l’efecte és la retroacció al moment de la presentació inicial.

Com a novetat, cal destacar l’apartat 4, que és un previsió específica per al supòsit que els subjectes que són obligats a relacionar-se amb l’Administració per mitjans electrònics presentin una sol·licitud de manera presencial. Si algun dels subjectes als quals fa referència l’article 14.2. i 14.3. presenta la seva sol·licitud presencialment, les administracions públiques requeriran l’interessat perquè l’esmeni a través de la presentació electrònica.

Quant a la iniciació del procediment a través de declaració responsable (art. 69.1.) o comunicació prèvia (art. 69.2.), sorgeixen del marc legislatiu per a l’exercici d’activitats que va introduir la Directiva 2006/123/CE, del Parlament Europeu i del Consell de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis del mercat interior (directiva de serveis).

La declaració responsable és el document subscrit pel promotor d’una activitat o pel titular d’un dret o expectativa de dret que supleix la documentació tècnica, jurídica o administrativa exigida per la normativa sectorial per al seu exercici, o per acreditar les circumstàncies al·legades.

D’altra banda, la comunicació prèvia és l’acte amb efectes en l’ordre administratiu que neix de la posada en coneixement a l’Administració per part del titular d’un dret derivat de la seva posició jurídica respecte d’aquella, necessitat o no d’una presa de coneixement per l’Administració receptora i que desplega els efectes disposats per la norma legal o reglamentària que ho preveu.

L’article 69, en els seus dos primers apartats, és el que defineix els dos conceptes. A continuació, l’apartat 3 estableix els efectes comuns a les dues formes d’habilitació per a l’exercici de drets: permeten el reconeixement o exercici d’un dret o bé l’inici d’una activitat des del dia de la seva presentació, sense perjudici de les facultats de comprovació, control i inspecció que tinguin atribuïdes les administracions públiques.

Finalment, l’apartat 4 es refereix als efectes sobre l’activitat, preveient que la inexactitud, falsedat o omissió, de caràcter essencial, de qualsevol dada o informació que s’incorpori a una declaració responsable o a una comunicació, o la no presentació davant l’Administració competent de la declaració responsable; la documentació que sigui requerida, si escau, per acreditar el compliment del declarat, o la comunicació, determinarà la impossibilitat de continuar amb l’exercici del dret o activitat afectada des del moment en què es tingui constància de tals fets, sense perjudici de les responsabilitats penals, civils o administratives que pertoqués.

Tots dos conceptes, declaració responsable i comunicació prèvia, encara que comparteixen efectes es regulen per separat i sembla que es deixa a la normativa sectorial exigir l’una o l’altra.