0. INTRODUCCIÓ

La política subvencional és un dels pilars en els quals s’assenta l’activitat administrativa. Així, és un dels instruments jurídics més importants que permet l’activació de les polítiques de despesa. 

La connexió de la subvenció amb la finalitat o l’interès públic que ha de motivar en el comportament del perceptor dels fons públics implica que, en darrer terme, els fons públics o els diners que són de la col•lectivitat redundin de manera més o menys directa en la pròpia col•lectivitat en forma d’aplicació de la subvenció a la finalitat, generalment col•lectiva o pública, per a la qual es concedí. 

Atès el que s’ha exposat en el paràgraf anterior, s’entén que la subvenció és un instrument mediat d’intervenció i es conforma com a part de l’acció de foment amb finalitats incentivadores. 

Tot això imposa limitacions i controls importants en la utilització de les quantitats que constitueixen la subvenció. En darrer terme, la no consecució dels objectius públics i generals que comporta la subvenció suposarà el reintegrament d’aquesta. 

El títol IV del Text refós de la Llei de subvencions, aprovat pel Decret legislatiu 2/2005, de 28 de desembre, sota el títol “Gestió, avaluació i control de les subvencions”, dedica el primer capítol a la “gestió” de les subvencions.

Així, els articles 44 i 45 defineixen els diferents supòsits de reintegrament que es poden produir, com també els obligats a reintegrar. 

En el mateix sentit, el títol II de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (LGS), sota el títol “Del reintegrament de subvencions”, dedica el primer dels dos capítols dels quals consta, a regular els aspectes materials (causes, naturalesa dels crèdits que s’han de reintegrar, obligats al reintegrament, etc.), mentre que en el segon capítol es regulen els aspectes formals o de procediment. 
A la vegada, els supòsits de reintegrament s’agrupen en dos tipus: 

• Supòsits lligats a la invalidesa de la resolució de concessió.
• Supòsits de reintegrament perquè els interessats han incomplert els seus deures, amb independència de la validesa o invalidesa inicial de l’acte de concessió. 

L’estudi dels reintegraments del primer tipus és inseparable del de les nul•litats dels actes administratius tal com es configuren en la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions  públiques, mentre que el dels reintegraments del segon tipus obeeix al camp propi del dret de les subvencions, encara que tampoc no es pot deslligar totalment del règim general dels actes administratius.