b) Interrupció de la prescripció
Pel que fa a les causes d’interrupció, és a dir, de les accions que si es produeixen donen lloc una interrupció en el termini de prescripció, la Llei general de subvencions estableix el següent:
1. Com a primera causa d’interrupció, l’article 39.3 de la LGS preveu qualsevol acció de l’Administració, feta amb coneixement formal del beneficiari o de l’entitat col·laboradora, tendent a determinar l’existència de qualsevol de les causes de reintegrament.
Poden ser accions d’aquesta naturalesa les que tinguin per objecte la comprovació de la subvenció, la comprovació de valors o les de control financer a càrrec de la Intervenció General de l’Estat (IGAE), o de la Intervenció General de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (IGCAIB), atès que qualsevol d’aquestes pot donar lloc a la iniciació d’un procediment de reintegrament. Naturalment, l’exigència de coneixement del particular obliga a considerar la data de la notificació o comunicació com la data que ha de ser tinguda en compte pel que fa als efectes de la interrupció.
D’altra banda, no tindrà efectes l’acte notificat o comunicat amb l’únic objecte d’interrompre la prescripció i sense cap contingut que ho ordeni objectivament a la iniciació o continuació del procediment respectiu.
2. Una segona causa d’interrupció de la prescripció és la interposició de recursos de qualsevol tipus, la remissió del tant de culpa a la jurisdicció penal o la presentació de denúncia davant el Ministeri Fiscal, com també les actuacions fetes amb coneixement formal del beneficiari o de l’entitat col•laboradora en el curs dels recursos esmentats.
3. Finalment, la tercera causa d’interrupció és la realització de qualsevol actuació fefaent del beneficiari o de l’entitat col•laboradora tendent a la liquidació de la subvenció o del reintegrament.
Una vegada analitzat com opera l’institut de la prescripció en la fase de reconeixement i liquidació del dret de reintegrament, manca, finalment, fer una referència a la seva articulació en la fase de cobrament.
A diferència del que succeeix en la fase de liquidació del dret, la Llei general de subvencions no fixa un termini prescriptiu per a l’exercici de l’acció de cobrament.
A l’àmbit autonòmic, opera la Llei 14/2014, de 29 de desembre, de finances de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, establint un termini de 4 anys per a que es produeixi la prescripció del dret al cobrament.
En l’àmbit estatal, cal acudir a la Llei general pressupostària. Així, l’article 15 de la Llei general pressupostària disposa que prescriu al cap de quatre anys el dret de la hisenda pública estatal al cobrament dels crèdits reconeguts o liquidats, a comptar de la data de la seva notificació o, si aquesta no és preceptiva, des del seu venciment.