1. Transparència i rendició de comptes com a deure ètic

En els darrers anys han cobrat força notorietat els termes govern obert, governabilitat, rendició de comptes, accountability, i transparència, per caracteritzar una nova cultura de la gerència pública, basada en un lideratge democràtic, conscient d’una sèrie de deures cap a la societat civil que, en conjunt, podem anomenar els “deures de transparència en la gestió pública”.

Com diu Emilio Guichot, “en la societat de la informació, una part substancial d’aquesta està en mans dels poders públics. Si la informació és poder i la democràcia és el poder del poble en el govern d’un Estat, cal posar la informació a disposició dels ciutadans, ja que amb prou ulls pendents, qualsevol error pot solucionar-se, inclosos els casos d’abusos, arbitrarietats i corrupció, perquè, seguint una imatge que s’ha fet cèlebre, la llum del sol és el millor dels desinfectants.”

La transparència és, així, un instrument de control del poder: d’una banda dissuadeix la mala conducta (pel temor de ser descobert) i d’altra, proporciona als ciutadans els mitjans per detectar-la, atacar-la i corregir-la; és un instrument clau per al control ciutadà de l’exercici del poder, per fer possible la rendició de comptes.

En definitiva, l’arrelament de la cultura de la transparència i de la rendició de comptes és una qüestió de consciència i compromís amb els valors ètics i socials doncs, sense transparència, sense accés a la informació i sense rendició de comptes no hi ha, com diu Hilde Naessens, democràcia, no hi ha un correcte exercici del poder, no hi ha un adequat exercici del servei públic, no hi ha ètica pública.

Així, dins de les administracions públiques, ja no és suficient que les persones que treballen en el servei públic, i especialment el personal directiu públic, es limitin al compliment formal de les seves obligacions i deures, sinó que han de tenir un compliment basat en els valors de l’ètica pública fomentant conductes entre el seu personal encaminades a realitzar la seva feina amb la millor voluntat de servei, a fer servir racionalment i econòmicament els recursos de l’Estat, a buscar la major eficiència i qualitat en el seu treball, orientant les seves tasques cap als estàndards de transparència que les normes i les noves formes de gestió exigeixen, fent de la rendició de comptes una màxima.

Tanmateix, com apunten Lindsted i Naurin “la transparència per si mateixa no és suficient. Fer disponible la informació no evitarà la corrupció si les condicions per a la publicitat i la rendició de comptes són febles”.

Segons Agustí Cerrillo, perquè la transparència constitueixi un mecanisme eficaç de prevenció de la corrupció cal que la informació permeti un coneixement efectiu de l’activitat administrativa. Per això, cal que la informació que es difon proactivament o a la qual s’accedeix sigui completa, accessible, de qualitat i reutilitzable i, a més, hi hagi mecanismes per garantir el compliment d’aquestes característiques.

En 2013 es va aprovar la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, com a llei bàsica, però si bé, l’entrada en vigor de la llei de transparència és imprescindible per avançar cap al govern obert i per prevenir la corrupció, per si sola no és suficient. És una qüestió d’ètica. Així ho indica Victoria Anderica en el seu article “Espanya necessita desesperadament una bona llei de transparència”, comentant que el president del Parlament de Dinamarca explicava que Espanya podria arribar a tenir un nivell de corrupció tan baix com el del seu país, però que aquest procés de canvi s’ha de veure com un llarg recorregut en què cal treballar en les actituds i tradicions tant de la població com dels polítics i funcionaris.

Per això, V. Anderica, actual directora del projecte de transparència de l’Ajuntament de Madrid i abans membre de l’organització Access Info Europe, opina que “la llei només ens posa a la casella de sortida, no fa crear un sistema de transparència ni derrota la corrupció.”