2.2. El lideratge com a tret

A començament del segle xx, gairebé tota la bibliografia sobre lideratge girava entorn del concepte de la teoria del gran home (Carlyle, 1902), també denominada teoria de trets, que afirma que alguns individus naixerien amb unes característiques específiques que indueixen altres a voler seguir-los en qualsevol situació. Es tractaria, per tant, d'un tret innat, l'individu «neix líder» i el seu lideratge es desplega a través d'una sèrie d'atributs que romanen latents i que emergiran quan hi hagi una necessitat per a això.

Posteriorment, Stodgill (Hartman, 1999; Stodgill, 1994) i altres investigadors varen identificar el grup de trets bàsics dels líders que inclou la teoria del gran home:

Curiosament, en una enquesta recent publicada per la consultora PriceWaterHouseCooper («The 10 Leaders CEOs Admire More Than Anybody Else»), es va sol·licitar a diversos executius en cap (CEO, de l'anglès americà Chief Executive Officerde) de 68 països que identificassin els líders de la història que més admiraven. A partir de les dades proporcionades, es va establir el següent TOP 10:

1. Winston Churchill
2. Steve Jobs
3. Mahatma Gandhi
4. Nelson Mandela
5. Jack Welch
6. Abraham Lincoln
7. Margaret Thatcher
8. Ronald Reagan
9. John F. Kennedy
10. Napoleon Bonaparte

Deixant de banda la majoritària presència en la llista de líders occidentals, es pot destacar que tots es podrien classificar en dos grans àmbits: la política (incloent-hi la que té un marcat caràcter de moviment social i, per tant, de condicionament del rumb de la història) i, a bastanta distància, l'empresa.

Paradoxalment, aquesta observació tan contemporània ens remunta una altra vegada fins a Carlyle quan va afirmar que «la història del món no és més que la biografia dels grans homes», relacionant-ho de forma determinant amb el concepte de lideratge heroic.

La teoria de trets va servir en el seu moment perquè moltes organitzacions comprenguessin que els seus resultats podien variar si col·locaven persones amb determinats perfils en posicions de direcció. Tanmateix va quedar ràpidament superada per propostes més complexes a causa que els seus plantejaments presenten limitacions importants.

La debilitat més important de la teoria del gran home o teoria de trets és el seu enfocament unidireccional, que ignora la relació que el líder estableix amb els seus seguidors, les característiques d'aquests, l'escenari en què té lloc el procés de lideratge, el seu component situacional o la consecució de resultats. És a dir, únicament s'interessa pels trets del líder i, per tant, no reflecteix la complexitat de l'escenari en el qual tenen lloc les dinàmiques de lideratge, un element bàsic per comprendre'l. I és que, com va afirmar una vegada Ortega i Gasset, «L'home existeix constitutivament en una determinada circumstància i es veu obligat a reaccionar davant els canvis que contínuament s'originen, si vol controlar-la».

L'element clau per poder comprendre -i reproduir- (Barker, 1997) el fenomen de lideratge és el moviment d'influències que es produeix entre l'individu i el grup, entre el líder i els seus seguidors reals o potencials. Es tracta d'un fenomen d'interacció social amb transferència de poders pel qual el grup transfereix el poder de la presa de decisions a un únic individu que és capaç d'influir sobre la conducta dels altres.

Les característiques i la forma en què es produeix aquest fenomen de seguiment respecte a un individu i el seu grup és el que determina l'estil de lideratge. S'imposa una anàlisi de l'escenari en el qual transcorre l'acció i de tots els actors que intervenen en la dinàmica, per la qual cosa un model explicatiu basat únicament en les característiques del líder, com la teoria del gran home, només pot proporcionar una explicació vaga i imprecisa.