2.5. El model de Likert

El 1961 Rensis Likert va desenvolupar una variant a partir del model de Michigan. Per a Likert, les persones no treballen en les organitzacions, les persones són l'organització mateixa. El seu model proposa una supervisió centrada en el treballador, amb un estil de tasca molt menys detallat i minuciós, ja que el tipus de supervisió centrat en la tasca produiria resultats satisfactoris només a curt termini i seria la més ineficient.

La supervisió centrada en el treballador té en compte l'opinió dels col·laboradors, els involucra en el canvi i els orienta més cap als resultats que no cap al mètode i el procediment.

Likert es va interessar a diferenciar les organitzacions efectives de les inefectives per mitjà d'un qüestionari destinat a explorar les percepcions dels gerents sobre una sèrie de dimensions estructurals i processos en la seva organització: lideratge, motivació, comunicació, interacció, presa de decisions i establiment de metes i objectius.

A partir dels resultats va obtenir quatre estils d'administració.

• Estil autoritari-explotador: identifica els líders autoritaris i jeràrquics, que mantenen una relació d'explotació amb els seus subordinats.
• Estil benèvol-autoritari: el líder és autoritari però paternalista. Controla estrictament la situació i no delega responsabilitats, encara que té en compte les necessitats dels subordinats.
• Estil consultiu: encara que consulta amb els seus subordinats, qui finalment pren les decisions és el líder.
• Estil participatiu: molt relacionat amb l'actual concepte d'apoderament, el líder orienta, encara que maximitza la participació i la presa de decisions de treballadors i col·laboradors.

En qualsevol cas, totes les teories del lideratge vinculat al comportament varen suposar un gran avenç respecte de la teoria de trets i varen servir perquè les organitzacions es preocupassin per seleccionar per als seus càrrecs directius aquelles persones l'estil de les quals s'ajustàs millor a l'objectiu i les característiques de l'empresa i que, per tant, afegissin valor augmentant les possibilitats d'èxit.

Tanmateix, en tots aquests models, l'acció només és eficaç quan l'estil de lideratge coincideix amb la demanda de la situació, de manera que un líder que puntuàs alt en la tasca però baix en la relació, com en l'estil benèvol-autoritari, en trobar-se en una situació que no es correspongués amb aquesta demanda, passaria a ser simplement un líder autoritari.

Es tracta de cercar un model que tingui en compte, d'una banda, les demandes de la situació i la capacitat del líder d'adaptar-s'hi i, de l'altra, que determini el grau en el qual els subordinats o col·laboradors estan disposats a fer el que s'espera d'ells.