2.2 La jubilació parcial

La jubilació parcial, a dia d’avui, no es troba recollida com a una modalitat de jubilació a la qual pugui acollir-se el personal funcionari. Però, s’ha de fer esment a què, des de l’entrada en vigor de l’EBEP (en general el 12 de maig de 2007) fins al 15 de juliol de 2012, sí que es trobava prevista normativament la possibilitat consistent en què el personal funcionari s’acollís a aquest tipus de jubilació. En concret era l’apartat quatre de l’article 67 de l’EBEP que disposava:

La previsió de la jubilació parcial per part de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic va constituir una autèntica novetat en el règim jurídic aplicable al personal funcionari. Així mateix, l’EBEP va preveure també la possibilitat d’establir la jornada a temps parcial per al personal funcionari (article 47 del text refós de l’EBEP, actualment en vigor).

L'article 63 de la mateixa norma, encara a dia d'avui, estableix com a causa de la pèrdua de la condició de personal funcionari la jubilació total. Pareix que el legislador va emprar l'adjectiu «total» perquè quedàs clar que la jubilació parcial no era una causa de pèrdua de la condició de personal funcionari.

S’ha de fer referència que, respecte al personal estatutari, la jubilació parcial ja es trobava prevista per La Llei 55/2003, de 16 de desembre de l’Estatut Marc del Personal Estatutari, en concret en l’article 26.4. Aquest precepte no ha estat derogat, però tampoc és aplicat a la pràctica per manca de desenvolupament reglamentari.

Un altre aspecte que val la pena dir és que durant el temps en què la llei reconeixia aquest tipus de jubilació per al personal funcionari, la normativa reguladora del règim de Classes Passives, a diferència del text refós de la Llei General de la Seguretat Social, no preveia la possibilitat de reconèixer una pensió per jubilació parcial. Per aquest fet, el personal funcionari adscrit a aquest règim especial no hagués pogut accedir a la pensió de jubilació parcial sense una modificació del text refós de la Llei de Classes Passives.

Tot i que la modalitat de jubilació parcial va estar vigent durant més de cinc anys, tant pel que fa al personal estatutari com pel que fa al personal funcionari adscrit al règim general de la Seguretat Social, l’aplicació pràctica fou gairebé nul•la atesa la manca de desenvolupament de la normativa reguladora del règim general de la Seguretat Social. De fet cap funcionari ni cap funcionària de l’Administració General de la CAIB fou jubilat parcialment.

Cert òrgans judicials varen mantenir la possibilitat d’accés del personal funcionari a la jubilació parcial sense la necessitat d’esperar al desenvolupament normatiu com per exemple: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sentència 149/2013, de 6 de febrer de 2013). Tanmateix, el Tribunal Suprem va denegar aquesta possibilitat, a tall d'exemple, en les sentencies de 22 de juliol de 2009 o de 13 de març de 2014 (document d’interès núm. 1) emesa per la Sala 4a de lo Social:

D’aquesta darrera sentència es pot destacar el fonament de dret cinquè:

Aquesta sentència es refereix al personal estatutari dels serveis de salut, però l’argumentació es pot aplicar analògicament al personal funcionari.

El Tribunal Suprem denegà l’aplicació de la jubilació parcial, fonamentalment, basant-se en els arguments següents:

a) L’article 166 de la Llei General de la Seguretat Social (actualment article 215 del text refós aprovat pel Reial decret llei 5/2015) i el Reial decret 1131/2002, de 31 d’octubre, pel qual es regula la Seguretat Social dels treballadors contractats a temps parcial, així com la jubilació parcial, fan referència als “treballadors” i als “treballadors per compte aliena” respectivament. El Tribunal Suprem va interpretar que aquests conceptes només podien ser interpretades en el sentit previst per l’article 1.3 del Estatut dels Treballadors.

b) L’apartat 4 de l’antic article 166 de la Llei General de la Seguretat Social i de l’actual article 215 del Reial decret legislatiu disposen: “el régimen jurídico de la jubilación parcial a que se refieren los apartados anteriores será el que reglamentariamente se establezca”. Per als treballadors per compte aliena existeix aquest reglament (Reial decret 1131/2002 ); per al personal funcionari no s’havia dut a terme el desenvolupament reglamentari.

c) La inexistència en l’àmbit de la funció pública d’una figura anàloga al contracte de relleu, prevista en l’article 12 del Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors.

d) Les persones treballadores per compte pròpia (autònoms i autònomes) també tenien reconegut el dret a la jubilació parcial, però igualment en els termes i condicions que s’establissin reglamentàriament. En aquest cas tampoc es disposava de desenvolupament reglamentari i, en conseqüència, els treballadors per compte pròpia tampoc podien accedir a la jubilació parcial.

En tot cas, i com ja s’ha apuntat, la possibilitat d’accedir a aquest tipus de jubilació fou eliminada per la disposició derogatòria única del Reial decret llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per a garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat.

Per finalitzar amb aquest epígraf s’ha de fer referència al personal laboral de l’Administració de la CAIB. A aquest tipus d’empleat públic sí que li és d’aplicació la modalitat de jubilació parcial, ja que ostenten la condició de persones treballadores per compte aliena.

L’article 7 del text refós de l’EBEP disposa que el personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix per: la legislació laboral, per les normes convencionalment aplicables i pels preceptes de l’EBEP que així ho disposin. Per tant al personal laboral els hi és d’aplicació l’article 206 del text refós de la Llei General de la Seguretat Social i el Reial decret 1131/2002. D’acord amb això, l’article 59 del Conveni Col•lectiu aplicable al personal laboral de la CAIB preveu la modalitat de jubilació parcial en els termes següents: