Per emprar el llenguatge inclusiu i igualitari de manera adequada en els documents de l’Administració, cal partir de la base que els texts, a més de tenir les característiques pròpies del llenguatge administratiu (precisió, claredat i concisió), han de ser lingüísticament correctes. En definitiva, el resultat ha de ser gramatical, és a dir, ‘ha de ser conforme a les regles de la gramàtica’ (DIEC2).
D’acord amb la normativa estudiada en el mòdul anterior, sempre que sigui possible segons el tipus de text i la finalitat que tengui, hem d’evitar l’ús de formes lingüístiques únicament masculines i utilitzar altres opcions més neutres. Ara bé, això s’ha de fer d’una manera que no atempti contra l’estructura de la llengua ni provoqui texts complicats, poc precisos, poc clars o poc concisos i, per tant, difícils de llegir i entendre.
Així, a l’hora de redactar un text, és necessari seguir les regles establertes per l’organisme amb competència normativa sobre la llengua, que, en el cas de la llengua catalana, és l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
Els texts que es redacten a l’Administració han de seguir les normes gramaticals.
Veurem que, des d’una perspectiva estrictament gramatical, tan correcte pot ser l’ús de l’anomenat masculí genèric (no marcat) com l’ús d’alternatives com ara les dobles formes o els termes genèrics o col·lectius, si s’empren bé.
Ens situam, per tant, en un escenari en què hem comprovat que és factible emprar les formes igualitàries. Aleshores, per escriure de manera inclusiva, hem d’aprofitar les possibilitats que ens proporciona la gramàtica, que és flexible i s’adapta a l’evolució de la societat i a les necessitats comunicatives, sense allunyar gaire l’estil de redacció del llenguatge comú formal.
A la vegada, la gramàtica possibilita una redacció inclusiva, depenent del tipus de text i del context.
Com s’ha anunciat en el mòdul anterior, la tria de les formes més adequades depèn del tipus de text i de cada context.