Tal com indica la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC i com ha quedat anunciat anteriorment, tots els noms tenen un gènere propi, i són o bé masculins o bé femenins.
Habitualment, el gènere dels noms que designen objectes o idees abstractes no té cap motivació semàntica i és arbitrari. Així, paraules com les que hem vist més amunt (taula, llibre, felicitat...) tenen el gènere que tenen per qüestions que, en principi, no van associades a la realitat extralingüística. Per tant, no hi ha res de femení en el concepte de taula (un moble que serveix per menjar, escriure, jugar, etc.) ni res de masculí en el concepte de llibre (un conjunt de fulls escrits). Aquest fet es demostra, també, amb les diferències que hi ha entre llengües: paraules com dubte, dent, llegums, espinacs, etc., no tenen el mateix gènere en català que en castellà o en altres llengües.
En canvi, els substantius que designen animals o persones poden tenir dos gèneres per distingir si es tracta de mascles o femelles, homes o dones. A més, en el cas dels substantius referits específicament a persones, hi ha una correspondència general entre gènere i sexe.
Els substantius poden tenir gènere masculí o femení quan designen animals o persones.
Des d’un punt de vista gramatical, es pot afirmar que, en la majoria de casos, la forma masculina no presenta cap sufix (aquest fet es representa mitjançant el símbol –Ø), mentre que la femenina es forma, generalment, amb la desinència –a, cosa que de vegades comporta alguna altra modificació formal.
Així, en la taula següent es mostren les marques de gènere en els noms en català referits a persones.
|
Masculí |
Femení |
|
Sense marca, –Ø
individu, llicenciat, amic, filantrop, client... |
Amb –a com a marca
indivídua, llicenciada, amiga, filantropa, clienta... |
|
Sense marca, –Ø
advocat, heroi, metge, batle, jutge... |
Amb marques específiques
advocadessa, heroïna, metgessa, batlessa, jutgessa... |
|
Amb marques específiques
emperador, actor, sociòleg, psicòleg, didot... |
Amb marques específiques corresponents a les masculines
emperadriu, actriu, sociòloga, psicòloga, dida... |
L’oposició basada en l’alternança de formes –Ø/–a és la més productiva per distingir el gènere dels noms que designen persones. Per això, és freqüent utilitzar el sufix –a per crear el femení de paraules que fins fa poc només s’utilitzaven en masculí, i que solen al·ludir a denominacions de càrrecs i oficis en què la dona s’ha anat incorporant progressivament: bombera, capatassa, rectora, etc.
No obstant això, s’ha d’evitar estendre la sufixació als mots que tenen la mateixa forma tant si s’utilitzen en masculí com en femení, a fi de no crear paraules que vagin en contra del que prescriu la normativa.
|
Correcte |
Incorrecte |
|
La senyora Rubí és la membre més antiga de l’associació. |
La senyora Rubí és la *membra més antiga de l’associació. |
|
La vigilant de l’edifici no pot registrar documents. |
La *vigilanta de l’edifici no pot registrar documents. |
Per saber en quins casos hem de recórrer a una desinència per formar el gènere femení i en quins no, podem consultar el diccionari. Els substantius variables, és a dir, els que tenen una oposició de gènere, hi apareixen així:
|
director directora 1 m. i f. [AD] [PR] [CO] Persona que dirigeix. El director d’una companyia, d’una fàbrica. Director de teatre. El director d’una orquestra. La directora d’un col·legi. El director general de Duanes. Directora publicitària. Directora general. Director espiritual. |
Els mots que no admeten oposició formal, en canvi, hi apareixen d’aquesta altra manera:
|
cònjuge 1 m. i f. [DR] [HIG] [LC] Persona casada en relació amb la seva parella. El cònjuge difunt. |
L’entrada al diccionari, escrita en lletra negreta tal com es veu en els exemples, ja anuncia si la paraula té una sola forma o dues, i les abreviacions m. i f. indiquen els gèneres en què es pot utilitzar. Així, en el segon cas, el mateix exemple usat en femení seria La cònjuge difunta, sense cap distinció formal en el substantiu, però sí en l’article i l’adjectiu que l’acompanyen.
Com acabam de comprovar amb la forma cònjuge, hi ha casos en què la mateixa paraula serveix per formar ambdós gèneres: conserge, jove, àrab, belga, cantant, boletaire, oficinista, homicida... I, en aquests tipus de paraules, el gènere queda delimitat per altres formes lingüístiques que acompanyen els substantius, com ara els articles o els determinants: el conserge / la conserge, un jove / una jove...
Pel que fa a les terminacions del femení en –ina i –essa, s’ha de dir que la primera afecta un nombre molt reduït de paraules i és un sufix a partir del qual ja no es creen nous termes.
Contràriament, el segon sufix presenta més casos, si bé, quant a la designació de càrrecs i oficis, les paraules amb –essa conviuen a vegades amb les creades a partir de la marca –a afegida al masculí, procediment, aquest darrer, que ha passat a ser l’habitual per formar el femení; recordem que, com hem dit més amunt, l’alternança –Ø/–a és la més productiva.
Així, per exemple, paraules com advocadessa alternen amb advocada; d’altres com jutgessa conviuen amb (la) jutge, que presenta una forma coincident amb la masculina i es distingeix per l’article.
Al marge del que s’ha detallat en la taula que conté les marques de gènere, s’ha d’afegir que hi ha un grup de mots en què les correspondències entre el masculí i el femení provenen d’arrels lingüístiques diferents.
| Masculí | Femení |
| home | dona |
| gendre | nora |
| pare | mare |
| patriarca | matriarca |
Finalment, també podem esmentar que hi ha uns quants mots que, tot i presentar un determinat gènere gramatical (masculí o femení), es refereixen indistintament a ambdós sexes. Són casos com persona, infant, criatura, nadó... Aquests substantius d’un sol gènere apareixen així, convenientment identificats, en el diccionari:
|
persona 1 1 f. [LC] Individu de l’espècie humana. Hi ha lloc per a vint persones. És una persona de bé. Ho he sabut per una persona amiga. El pare és una digníssima persona. És una persona intractable. Llavors intervingué en la disputa una tercera persona. |
|
infant 1 1 m. [FS] [LC] [MD] Nen. Infants orfes. |
Més endavant, en parlar de les opcions lingüístiques per emprar un llenguatge neutre i igualitari, ens tornarem a referir a aquests tipus de mots, coneguts específicament com a epicens.
Nomenclatura femenina de càrrecs, funcions, professions i titulacions acadèmiques
Com ja sabem, els texts i documents poden referir-se a una persona determinada o, en canvi, poden adreçar-se a un destinatari desconegut o a un col·lectiu.
Hem d’utilitzar les formes femenines de càrrecs, professions i titulacions per referir-nos a dones.
D’aquesta manera, quan feim referència a una persona determinada, per coherència amb la realitat extralingüística, hem d’adaptar el text al gènere que li correspon. Per exemple, hem de parlar de la consellera d’Administracions Públiques i del director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, si són dona i home, respectivament.
En un altre temps eren inusitades i estranyes formes com advocada, enginyera, notària o aparelladora, però avui, que les dones també exerceixen professions i ocupen càrrecs tradicionalment reservats als homes, cal utilitzar les formes femenines d’aquestes ocupacions quan ens referim a elles. Consegüentment, són inacceptables expressions en què no es respecti aquesta concordança.
| Adequat i natural | Inadmissible i inadaptat |
| La funcionària, Maria Crespí, fa constar que... | El funcionari, Maria Crespí, fa constar que... |
| Francisca González va ser secretària d’estat de Serveis Socials i Igualtat. | Francisca González va ser secretari d’estat de Serveis Socials i Igualtat. |
Per això, l’Institut d’Estudis Catalans ha regularitzat tots els noms de professions, oficis, càrrecs, titulacions, etc., de manera que molts termes que tradicionalment només tenien una forma masculina, ara també tenen la femenina corresponent. Per tant, tal com es fa si els destinataris són homes, per fer referència a dones, aquestes denominacions s’han d’escriure en femení, si existeix aquesta forma.
A continuació trobareu una mostra d’algunes d’aquestes denominacions, la forma femenina de les quals presenta la terminació –a.
|
Formes masculines |
Formes femenines |
|
adjunt |
adjunta |
Igualment, com hem comprovat en l’apartat «Gènere dels noms», per referir-nos a càrrecs i professions també hi ha noms invariables en què la mateixa paraula designa ambdós gèneres: cap, ordenança, peó, auxiliar, vigilant, electricista, fisioterapeuta, etc. En aquests casos, com ja hem anunciat anteriorment i ampliarem en l’apartat «Concordança i ordre dels noms», hem d’utilitzar els articles, els determinants i els adjectius del gènere que pertoqui a la persona que volem esmentar: el cap / la cap, un ordenança expert / una ordenança experta, el peó primer / la peó primera...
Un cas especial és el dels noms formats amb el sufix –ic, que poden tenir referents humans i llavors designen professionals d’una matèria, amb oposició de gènere (químic-química), però la forma femenina dels quals també pot al·ludir a una entitat abstracta i llavors designen la matèria que és objecte d’activitat o estudi (la química). En aquests casos, cal tenir en compte el context per evitar ambigüitats i, si escau, utilitzar formes alternatives
|
Professional |
Matèria |
|
químic/química (L’empresa ha contractat una química.) |
química (La química estudia la composició de les substàncies.) |
Altrament, si no coneixem o no ens interessa fer explícit el sexe de la persona que ocupa un càrrec, hi ha l’opció d’esmentar l’òrgan o la funció corresponent mitjançant formes lingüístiques genèriques. Sobre aquesta qüestió, s’aprofundirà més endavant.
|
Formes masculines i femenines |
Formes genèriques |
|
secretari o secretària |
secretaria |
Sexisme semàntic
S’ha de parar una atenció especial a l’ús de formes únicament femenines o masculines per designar genèricament professions, oficis o tasques, en particular si s’utilitzen unes al costat de les altres. En aquest cas, parlam de sexisme semàntic, que es produeix quan s’empra el gènere masculí o el femení, exclusivament, per referir-se a determinades ocupacions exercides, tradicionalment, per homes o dones.
Es produeix sexisme semàntic quan s’utilitzen el masculí i el femení per assignar rols diferents a homes i dones, respectivament.
En definitiva, el sexisme semàntic assigna un paper diferent a homes i dones segons el sexe, la qual cosa comporta una asimetria de tracte. Sovint, aquest tracte asimètric atribueix a les dones un paper inferior, i als homes, el de preeminència o més categoria.
|
El president del Consell d’Administració de Finques s’ha reunit amb totes les netejadores de la llar. |
Aquest tipus de designació també pot suposar un tracte sexista respecte dels homes que formen part del col·lectiu que es considera «intrínsecament» femení (com a mostra, el cas dels infermers).
No obstant això, els diccionaris s’han fet ressò dels canvis socials experimentats darrerament i que han suposat una igualació entre dones i homes en el camp laboral. Consegüentment, termes com ara batlessa o jutgessa han passat a referir-se també a l’exercici del càrrec per part de la dona, igual que per a l’home, per exemple, ho fa inversament la paraula hoste (en sentit de ‘persona encarregada de l’acolliment en una fira, un congrés i especialment en les companyies aèries’).
Per tant, com a alternativa per eludir el sexisme semàntic, es pot recórrer a l’ús de les dobles formes o als termes genèrics i col·lectius, com explicarem més endavant en els apartats corresponents.
|
Exemples de sexisme semàntic |
Alternatives |
|
Els metges exigeixen que es deixin de traspassar competències a les infermeres. |
El personal mèdic exigeix que es deixin de traspassar competències al personal d’infermeria. |
|
Es convoca una comissió de serveis de secretària personal de director general. |
Es convoca una comissió de serveis de secretari o secretària personal de la Direcció General. |