L’expressió llenguatge igualitari, utilitzada en el títol del material, es refereix a una manera de comunicar que cerca presentar en igualtat les dones i els homes mitjançant la menció expressa, en el discurs, de les formes lingüístiques en femení, al costat de les del masculí, o de formes genèriques.
El llenguatge igualitari fa menció expressa en el discurs de les formes de gènere femení, juntament amb les del masculí, o de formes genèriques.
Per referir-se al fenomen, en aquest material didàctic s’ha optat per utilitzar preferentment la fórmula llenguatge igualitari, perquè consideram que el significat mateix de l’adjectiu igualitari (‘que tendeix a igualar’, segons el DIEC2) és el que defineix millor el propòsit d’aquest estil de comunicar.
A més, d’aquesta manera s’evita fer cap referència a la difícil dicotomia sexe/gènere o s’eludeix la presència de qualsevol negació en el nom. No obstant això, en el material també apareixen esporàdicament altres denominacions prou conegudes com llenguatge no sexista o llenguatge no discriminatori.
Si tornam a apel·lar al títol elegit per a la nostra publicació, la presència de la combinació texts i documents s’explica perquè en aquestes línies no únicament ens referirem a documents administratius en sentit estricte, sinó també a escrits d’àmbit més general; per la seva banda, la paraula Administració delimita, sense voluntat restrictiva, el context en què s’executen els preceptes del llenguatge igualitari, i, per acabar, els nombres finals del títol són una referència «pretensiosament» actual de l’any en què s’ha duit a terme l’actualització i l’ampliació del material publicat inicialment l’any 2014.
D’altra banda, el llenguatge administratiu és, a diferència del llenguatge comú, un cos formal i tècnic que no es modifica de manera espontània. Ha de complir amb una sèrie de principis definitoris que fan que tengui un caràcter més estàtic que el llenguatge comú, perquè és un tecnolecte o llenguatge d’especialitat. Això no significa que no sigui evolutiu, sinó simplement que està regulat per les administracions —que estableixen models de documents i pautes de redacció— i també per les normes.
El llenguatge administratiu és un tecnolecte i no es modifica espontàniament. Com qualsevol llenguatge d’especialitat, ha de ser precís, clar i concís.
Els tecnolectes tenen com a base la varietat estandarditzada de la llengua, amb un nivell més aviat elevat de codificació normativa, però participen de trets particulars:
- Lèxic i fraseologia propis.
- Precisió conceptual per evitar ambigüitats.
- Expressió senzilla, clara i entenedora per garantir l’eficàcia comunicativa.
- Formalitat i objectivitat per evitar implicacions personals i subjectives.
Ara bé, el llenguatge administratiu no és només (o no hauria de ser) un llenguatge per a especialistes, perquè, encara que pot ser vehicle de comunicació interna de l’Administració, també ho és de comunicació externa, o sigui entre l’Administració i les persones administrades. Per tant, és un llenguatge que, al cap i a la fi, afecta tota la ciutadania.
El fet que sigui un tecnolecte sovint usat per adreçar-se al conjunt de la població implica que sigui necessàriament més assequible que altres llenguatges tècnics i un dels llenguatges d’especialitat més acostats als trets definitoris de l’estàndard (varietat lingüística neutra i comuna que redueix les diferències geogràfiques i socials, usada en els àmbits formals i semiformals), tot i que té característiques pròpies d’un llenguatge tècnic especialitzat.
El tecnolecte administratiu no és només per a especialistes, sinó que l’ha de poder entendre tothom i afecta tota la ciutadania.
Així, la demanda social perquè l’Administració sigui més propera a la ciutadania ha fet que el llenguatge administratiu hagi canviat molt en les darreres dècades i s’hagi fet més entenedor: actualment es fa servir un llenguatge més planer, que evita tant estructures complicades com tecnicismes innecessaris.
Una altra reivindicació social que ha recollit l’Administració és la de donar un tracte igualitari a tothom, la qual cosa suposa fer servir també un llenguatge neutre, amb què tothom s’hi pugui sentir inclòs. És dins aquesta reivindicació que s’ubica l’ús del llenguatge igualitari per part de l’Administració.
El llenguatge administratiu és no discriminatori i s’ha adaptat a una realitat social en què les dones tenen cada vegada més presència.
En el passat, ens podíem trobar formularis en què en l’espai per emplenar el nom només s’indicava la paraula senyor, o disposicions que es referien a els metges i les infermeres, o relacions de lloc de treball on només figurava en femení el lloc de secretària, termes que descrivien una determinada realitat de la societat en general en la qual les dones estaven pràcticament excloses de les relacions amb l’Administració.
Avui, usos com els anteriors s’han corregit, però són clarament insuficients perquè són poc representatius de la realitat, si acceptam la premissa que, encara que amb limitacions, una de les finalitats del llenguatge és tractar de reproduir la realitat.
Per aquest motiu, i no només per respondre a les reivindicacions del feminisme, el llenguatge de l’Administració s’ha adaptat a una realitat social en què les dones tenen cada vegada més presència.
A més, el fet que el llenguatge administratiu sigui un tecnolecte afavoreix que s’hi puguin introduir modificacions no espontànies mitjançant normativa, models de documents, guies i manuals, etc., que promoguin l’ús igualitari del llenguatge.
Finalment, convé recordar que expressions que ara ens semblen del tot naturals en els texts administratius com el personal sanitari, la persona usuària o la ciutadania no fa gaire provocaven cert rebuig perquè resultaven estranyes. I també cal tenir en compte que l’administratiu no és (ni vol ser) una reproducció del llenguatge comú. Per tant, és evident que algunes solucions que s’utilitzen en texts i documents administratius són de més difícil aplicació en altres tipus de texts i discursos.