És obvi que l’Administració ha de fer servir un llenguatge neutre i no sexista —tal com disposa la legislació que més endavant estudiarem amb detall—, però també ho és que els texts administratius han de respectar les normes gramaticals.
L’Administració ha de fer servir un llenguatge igualitari i, alhora, respectar la gramàtica.
Com es desprèn del títol que hem reservat a aquest apartat, per tal d’elaborar texts coherents i equilibrats, és necessari que les formes lingüístiques neutres i igualitàries s’acomodin al més naturalment possible a l’estructura de la llengua. De fet, les obres considerades com a referents en l’establiment de criteris d’ús a favor del llenguatge igualitari —algunes de les quals veurem al final del mòdul— són fruit de l’aportació conjunta, en més o menys mesura, de lingüistes i d’especialistes en la qüestió del gènere.
Les obres que són un referent en l’establiment dels criteris de redacció a favor del llenguatge igualitari tenen la participació conjunta d’especialistes en llengua i en igualtat de gènere.
S’ha de dir que la legislació, tant la supranacional com l’estatal i l’autonòmica, insta les administracions a eliminar el sexisme en l’idioma, a visibilitzar les dones, a evitar l’androcentrisme, etc., perquè considera que no aconseguir aquestes fites representa un obstacle per a la igualtat entre dones i homes.
Per això, les disposicions al·ludides sovint condemnen explícitament determinats usos com fer servir la paraula home per referir-se als dos sexes o l’abús del masculí com a genèric, usos que sabem que són correctes gramaticalment i que, des d’aquest punt de vista, no es consideren sexistes, sinó propis del sistema lingüístic.
Així, la màxima autoritat lingüística en l’àmbit del català, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en la Gramàtica de la llengua catalana s’ha pronunciat considerant que, en l’oposició de gènere, el masculí és el no marcat (perquè no té marques formals), mentre que el femení és el marcat (perquè té marques específiques).
|
Les formes masculines són no marcades respecte a les femenines i, per això, formalment, les masculines en molts casos no tenen cap marca explícita de gènere [...]. (Gramàtica catalana de l’IEC) |
|
Més amunt s’ha apuntat que el masculí és, formalment, el terme no marcat de l’oposició de gènere, i que, per això, no presenta en molts casos cap marca explícita de gènere, enfront del femení, que habitualment porta la marca ‒a (‒e‒ en les formes de plural). Aquestes diferències formals tenen una correlació semàntica en el cas dels noms en què el gènere estableix oposicions de sexe. El caràcter semànticament no marcat del masculí es pot constatar en el valor extensiu d’aquest gènere en contextos plurals o genèrics. Efectivament, un nom masculí plural, com els avis o els llops, pot designar un grup integrat per mascles i femelles: La Dolors encara té vius tots quatre avis; Els llops van desaparèixer dels nostres boscos a finals del segle xix. I el llop es pot referir genèricament a tots els membres de l’espècie: El llop és un animal carnívor. Un nom femení (com les àvies, les llobes o la lloba), en canvi, ha de fer referència necessàriament a un grup de femelles (Les àvies de l’Oriol van a portar-lo a col·legi una setmana cadascuna; Les llobes que tenen llobatons els defensen a mort; La lloba té un fort instint maternal, que ha inspirat llegendes com la dels bessons Ròmul i Rem). (Gramàtica catalana de l’IEC) |
Igualment, la Universitat de les Illes Balears (UIB), que segons la normativa autonòmica és la institució oficial de consulta respecte a la llengua catalana a les Illes Balears, s’expressa en el mateix sentit que l’IEC, com no podia ser d’altra manera.
|
Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l’anomenat femení). Les prevencions contra el gènere no marcat venen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l’àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. (Declaració sobre el gènere gramatical. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB) |
Per la seva banda, la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE), que és la màxima autoritat lingüística pel que fa al castellà, coincideix amb el criteri de l’IEC i la UIB, i així ho expressa en la Nueva gramática de la lengua española. La coincidència és lògica perquè ambdues llengües comparteixen un mateix sistema pel que fa al tractament del gènere.
Tant l’IEC com la RAE consideren el masculí el gènere no marcat, és a dir, sense marques formals.
|
El género no marcado en español es el masculino, y el género marcado es el femenino. […] la expresión no marcado alude al miembro de una oposición binaria que puede abarcarla en su conjunto, lo que hace innecesario mencionar el término marcado. En la designación de seres animados, los sustantivos de género masculino no solo se emplean para referirse a los individuos de ese sexo, sino también ─en los contextos apropiados─, para designar la clase que corresponde a todos los individuos de la especie, sin distinción de sexos […]. (Nueva gramática de la lengua española) |
No obstant l’anterior, la Nueva gramática recull l’ús de formes dobles (en masculí i en femení) en determinats àmbits formals i oficials, entre els quals hi ha el del llenguatge administratiu, però el qualifica d’«innecessari», llevat de contexts molt concrets en què és dubtós que el terme en masculí genèric faci referència a homes i a dones. En aquest darrer cas, proposa algunes solucions per a la inclusió d’ambdós gèneres.
|
En el lenguaje de los textos escolares, en el periodístico, en el de la política, en el administrativo y en el de otros medios oficiales, se percibe una tendencia reciente […] a construir series coordinadas constituidas por sustantivos de persona que manifiesten los dos géneros: a todos los vecinos y vecinas; la mayor parte de las ciudadanas y de los ciudadanos; la voluntad de los peruanos y las peruanas […]. Esta doble mención se ha hecho general en ciertos usos vocativos en los que el desdoblamiento se interpreta como señal de cortesía: señoras y señores, amigas y amigos, etc., acaso por extensión de la fórmula damas y caballeros, que coordina los dos miembros de una oposición heteronímica. Exceptuados estos usos, el circunloquio es innecesario cuando el empleo del género no marcado es suficientemente explícito para abarcar a los individuos de uno y otro sexo, lo que sucede en gran número de ocasiones […]. […] el contexto puede no dejar suficientemente claro, en casos muy específicos, que el masculino plural comprende por igual a los individuos de ambos sexos. Una opción posible es acudir en ellos a las fórmulas desdobladas […]. Otra opción es especificar la doble mención en alguna apostilla o mediante un modificador restrictivo que aclare la extensión del grupo nominal […]. Existen otros recursos gramaticales similares. El desdoblamiento es necesario cuando la estructura sintáctica de la oración pone de manifiesto que se habla de dos grupos diferentes de individuos. (Nueva gramática de la lengua española) |
En definitiva, a l’hora de redactar texts de l’Administració, les persones que hi treballam estam obligades a conciliar les propostes per a l’ús d’un llenguatge igualitari amb la teoria gramatical del gènere, la qual cosa no resulta senzilla; com tampoc no ho és, en general, elaborar texts que respectin sempre els principis del llenguatge administratiu (precisió, claredat i concisió). Per tant, és innegable la dificultat que tot això representa per al personal de l’Administració.
Escriure texts precisos, clars i concisos, que siguin correctes gramaticalment i presentin formes igualitàries no és una tasca fàcil.
Aquesta dificultat s’incrementa quan veim que les solucions que proposen guies i manuals per a l’ús d’un llenguatge no sexista i inclusiu no es poden aplicar de manera sistemàtica en tots els texts i documents. Ben al contrari, solucions que poden ser vàlides per a determinats escrits seran inaplicables en d’altres i haurem de saber destriar les opcions més adequades per a cada situació.
Les solucions que es proposen per fer servir un llenguatge igualitari no es poden aplicar de manera sistemàtica. Segons el tipus de text, hi haurà opcions més vàlides que d’altres.
Així, d’una banda, convé defugir determinats excessos i tenir present que és impossible, per la mateixa estructura de la llengua, que el criteri d’usar formes considerades no discriminatòries afecti tots els elements que integren la dita estructura.
I, de l’altra, s’ha de recordar que les administracions han de complir el contingut de les disposicions que dicten, i la normativa vigent és prou explícita en aquesta matèria. Per tant, en l’àmbit de l’Administració, s’ha de fer servir un llenguatge tan neutre com sigui possible. Aquesta pràctica no es pot restringir únicament als organismes que estan més vinculats a la igualtat de gènere, perquè l’àmbit d’aplicació de la normativa que la regula afecta tota l’estructura administrativa.
També és fonamental mantenir la coherència, fins allà on sigui possible, durant tot el text. Si es redacta un text amb la intenció d’utilitzar-hi formes desdoblades i inclusives, aquesta decisió ha d’obeir a un plantejament global i homogeni, és a dir, s’ha d’aplicar el mateix criteri des del començament fins al final, encara que resulta difícil mantenir el mateix estil en tots els casos.
S’ha de mantenir la coherència durant tot el text i fer-ne un plantejament global del contingut i la finalitat per decidir l’ús de formes desdoblades i inclusives.
Per això, moltes vegades la complexitat de mantenir el criteri d’usar formes no discriminatòries de manera sistemàtica dictamina la conveniència o no d’aplicar determinades opcions al text en conjunt.
Potser el que ens pot ajudar més a redactar texts en un estil igualitari és tenir en compte, ja de bon començament, aquesta mateixa perspectiva com un element més del text i no com un fet accessori que ja decidirem com aplicar.
Més endavant, en referir-nos al tractament que dona el Llibre d’estil del Govern de les Illes Balears a la igualtat de gènere, aprofundirem en aquests aspectes relacionats amb la conciliació entre la no-discriminació i la gramàtica.