Equip nuclear i equip estès

Fins ara, parlar d’equips de treball significa pensar en persones que comparteixen físicament espais i organitzacions. Un model que està fortament arrelat i que fins ara ha estat molt útil però que té la limitació que imposa la necessitat d’estar pròxims i coordinats en horaris.
No obstant això, actualment som immersos en un paradigma tecnològic nou que ha impregnat totes les esferes de la vida diària d’una manera tan subtil que no en som plenament conscients. Si reflexionam un moment ens adonam de les possibilitats comunicatives de què disposam: des de grups de missatgeria instantània que permeten un nombre indeterminat de participants i en els quals es poden compartir tota mena d’arxius, fins a sistemes de treball col·laboratiu basats en el núvol que permeten treballar simultàniament un document a diverses persones distants físicament entre si.

Revisant textos de fa més d’una dècada, s’observa com en els inicis de l’aparició d’internet, quan encara distava de ser un concepte universal i el seu ús es podia considerar minoritari, era difícil preveure l’evolució que tindria i el seu impacte sobre les formes de comunicació, sobre les polítiques a diferents nivells i sobre les dinàmiques organitzacionals.

Ha estat complicat arribar a un acord sobre el que significa una comunitat en un entorn en línia. Molts d’autors van tardar anys a acceptar que la capacitat de comunicar-se i produir en grup en els espais virtuals, tenia la mateixa validesa que en els espais fora de línia. Avui dia sabem que no només és així, sinó que la quantitat d’eines al nostre abast és tal, que el treball en xarxa ens permet amplificar les nostres capacitats, incrementant el rendiment i l’eficiència.

Així, Fuster i Subirats defineixen les Comunitats de Creació En Línia com:

“Espais d’acció col·lectiva generats per individus que cooperen, es comuniquen i interactuen, principalment a través d’una plataforma de participació en Internet, amb l’objectiu de construir coneixement i els “resultats” dels quals són de propietat col·lectiva, possibilitant l’accés a aquest nou bé públic de tots i totes.”(Fuster Morell; Subirats, 2012)

Sens dubte, l’element conductor del concepte d’equips basats en internet és la interacció que es produeix entre els seus membres, encara que el significat que cadascú li assigna a aquesta interacció pugui ser variable (Geertz, 1992).

Per conèixer a fons un equip, la primera regla és observar-ho amb deteniment. Hi ha alguns elements que són molt fàcils d’observar i que ens proporcionaran molta informació, com per exemple la forma com es produeix la relació entre els membres, la freqüència en què aquesta es produeix o els mitjans que s’utilitzen perquè es produeixi.

No obstant això, hi ha un aspecte més complex de valorar a simple vista però que ens donarà la clau sobre la viabilitat del treball en xarxa en la seva modalitat en línia. Es tracta de l’anàlisi del significat específic que cada membre li assigna a aquesta interacció, a pertànyer a aquest grup o a aquest equip. Per a alguns, pertànyer a una comunitat (del tipus que sigui) en línia, pot ser un mecanisme de suport durant un procés vital complex, per a d’altres pot ser merament una eina d’entreteniment i per a d’altres pot ser un recurs d’on obtenir informació tècnica que afegeixi valor a una activitat fora de línia. Per als que l’utilitzen per treballar en xarxa, pot significar col·laborar amb persones físicament molt distants, accedir a recursos impensables, evitar els condicionaments dels horaris, etc.

Aquests significats no són exclusius i es poden alternar i, fins i tot, encavalcar-se al llarg del temps, no hi ha regles infrangibles. De la mateixa manera que les relacions que es produeixen en aquest mitjà són capaces de traslladar-se al món real, i de la mateixa manera que és possible mantenir relacions d’amistat i parentiu basant-se només en la comunicació en línia (Castells, 2005), les relacions i interaccions que es generen als equips de treball en línia són transversals i flexibles.

Podem parlar de veritables comunitats de coneixement en aquells casos en què la participació està orientada a l’aportació de continguts (Muñoz & Gairín Sallán, 2006), a la generació de coneixements o de productes tangibles i, alhora, la seva configuració, estructura i relacions internes estan intervingudes pel fenomen de la comunicació asíncrona.

Aquest tipus de comunicació ofereix una infinitat de possibilitats i té tres característiques fonamentals:

• És diferida en el temps (emissor i receptor no han d’interaccionar alhora).
• És estable i mantinguda.
• Es pot recuperar i, per tant, consultar indefinidament.

Justament aquestes característiques permeten un tipus de relació entre els continguts que és el que es coneix col·loquialment com a “viralidad” i que en realitat significa que es tracta d’un tipus de comunicació rizomàtica, no subjecta a un model seriat ni seqüencial. Cada meme d'informació aportat a aquest sistema pot funcionar com el node d’una xarxa, sense associacions jeràrquiques ni centralitat (concepte que és la base de la comunicació hipertextual). D’aquesta manera, cada missatge pot referir-se a múltiples converses (Pfeil; Zaphiris; Wilson, 2010; Wen; McTavish; Kreps; Wise; Gustafson, 2011), generant un teixit comunicatiu que enriqueix el procés.

Una perspectiva interessant sobre les xarxes socials i la comunicació a través d’internet com a mecanisme de valor afegit, és la que proposa Dolors Reig quan explica com ha evolucionat aquest tipus de tecnologia (Reig, 2012).

Per a Reig, hi ha hagut un desenvolupament evolutiu des del que es coneix com a Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) després del qual va aparèixer un nou paradigma que va ser el de les Tecnologies de l’Aprenentatge i la Comunicació (TAC) fins a arribar a l’actual que és el de les Tecnologies de l’Apoderament i la Participació (TEP) .

Les tecnologies basades en internet proporcionen una capa d’interacció virtual que promou els espais d’interacció i deliberació, essent aquesta l’aportació determinant per tal com planteja resultats mesurables en termes polítics, de cooperació i de coneixement individual i col·lectiu.

Amb aquesta proposta, Dolors Reig apunta a un sistema l’objectiu del qual és afegir valor, proporcionant informació obtinguda des de diferents perspectives i interessos, el que situa l’individu en una posició privilegiada per poder prendre decisions sobre si mateix o sobre els temes del seu interès, i, a més, el col·loca sobre una xarxa de comunicació participativa que li possibilita l’acció política, social i professional a una escala magnificada (Castells, 2012).

PARADIGMA	CONCEPTE
TIC	Tecnologies Informació i Coneixement
TAC	Tecnologies Aprenentatge i Comunicació
TEP	Tecnologies Apoderament i Participació

Dolors Reig (Reig, 2012)

• TIC: eines per informar els col·laboradors o seguidors sobre un tema d’interès.
• TAC: espais per a l’aprenentatge i el coneixement a partir de la interacció, la creació de comunitats digitals i la publicació de continguts que aportin valor als qui integren la xarxa social.
• TEP: espais en els quals té lloc una posició activa que són capaços de generar canvis positius davant assumptes d’interès comunitari (Reig, 2015).