3.- LA NOTIFICACIÓ DEFECTUOSA.

La notificació constitueix normalment, com ja s'ha dit, un requisit de l'eficàcia de l'acte. Només a partir d'aquesta comencen els seus efectes i comencen també a comptar-se els terminis dels recursos que s’hi poden interposar. Com a mecanisme de garantia que és, està sotmès a estrictes requisits formals, de manera que les notificacions defectuoses, en principi, determinen que l’acte que es notifica no produeixi efectes.

Hem de centrar l’atenció a l’apartat 3 de l'article 40 de l’LPAC que justament determina el moment en què poden tenir efectes les notificacions defectuoses. Diu aquest article que les notificacions que continguin el text íntegre de l'acte i ometin algun dels altres requisits que preveu l'apartat anterior (indicació de recursos, terminis, òrgan davant el qual recórrer ...), tenen efecte a partir de la data en què l'interessat porti a terme actuacions que suposin el coneixement del contingut i l'abast de la resolució o l'acte objecte de la notificació, o interposi qualsevol recurs que sigui procedent.

Contempla aquest article dos supòsits en què la notificació inicialment defectuosa es convalida i produeix els efectes pertinents: quan l'interessat interposa “qualsevol recurs que sigui procedent” i quan “realitzi actuacions que suposin el coneixement del contingut de la resolució”. En relació amb aquest aspecte de les notificacions defectuoses l’STS d’11 de novembre 2011 recorda una doctrina jurisprudencial consolidada segons la qual cal concloure que l'eficàcia de les notificacions es troba estretament lligada a les circumstàncies concretes del cas, el que comporta que sigui una qüestió molt casuística. Com ha assenyalat el Tribunal Constitucional el punt de partida -afegeix- no pot ser altre que reconèixer que els actes de notificació «compleixen una funció rellevant, ja que, en donar notícia de la corresponent resolució, permeten l'afectat adoptar les mesures que considerin més eficaces per als seus interessos, singularment l'oportuna interposició dels recursos procedents» (STC 155/1989, de 5 d'octubre); té la «finalitat material de dur al coneixement» dels seus destinataris els actes i resolucions que els afectin. I el TS afegeix: «tot i que el gruix de la doctrina constitucional sobre la incidència que tenen les notificacions defectuosament practicades sobre el dret a la tutela judicial efectiva s'ha forjat en l'àmbit del procés judicial, el mateix màxim intèrpret de la Constitució ha destacat que existeixen determinats supòsits en què aquest dret es pot veure afectat en l'àmbit del procediment administratiu, supòsits en els quals la doctrina assegura, en relació amb els actes de comunicació processal practicats pels òrgans judicials, és aplicable mutatis mutandis a les notificacions dels actes i resolucions efectuades per l'Administració. Així succeeix, en particular. a) quan el vici a la notificació hagi dificultat greument o impedit a l'interessat l'accés al procés; b) quan falti la notificació personal de l'inici de la via de constrenyiment, encara que s'hagi pogut impugnar la liquidació tributària; i c) quan en l'àmbit d'un procediment sancionador no s'hagi emplaçat a l'interessat, i se li hagi causat indefensió, tot i que podia ser localitzat a partir de les dades que constaven en l'expedient (STC 291/2000, de 30 de novembre; 54/2003, de 24 març; 113/2006, de 5 abril; i 111/2006, de 5 abril).

Com ja vàrem destacar a l’inici de la unitat 1 la indefensió que s’ha de generar ha de ser en tot cas material, i per tant, només quant no s’ha complert la finalitat de la notificació (conèixer per part de l’interessat el contingut de l’acte) i es permeti així poder formular al·legacions o interposar els recursos possibles (SSTC 155/1989, de 5 d’octubre, FJ 3; 184/2000, de 10 juliol, FJ 2; i 113/2001, de 7 maig, FJ 3).

En definitiva, si malgrat la notificació és defectuosa, es pot acreditar que l’interessat va arribar a tenir coneixement de l’acte i per tant es va poder defensar, no es pot al•legar lesió de cap garantia constitucional, atès el principi antiformalista i el principi general de bona fe (SSTC 101/1990, de 4 juny, FJ1; 126/1996, de 9 juliol, Fj 2; 34/2001, de 12 febrer, FJ 2; 55/2003, de 24 març, FJ 2; 90/2003, de 19 maig, F.1 2; i 43/2006, de 13 febrer, FJ 21).