7.1 Introducció

L’article 14 de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscs laborals, disposa:

«Artículo 14 Derecho a la protección frente a los riesgos laborales

1. Los trabajadores tienen derecho a una protección eficaz en materia de seguridad y salud en el trabajo.
El citado derecho supone la existencia de un correlativo deber del empresario de protección de los trabajadores frente a los riesgos laborales.

Este deber de protección constituye, igualmente, un deber de las Administraciones públicas respecto del personal a su servicio.

Los derechos de información, consulta y participación, formación en materia preventiva, paralización de la actividad en caso de riesgo grave e inminente y vigilancia de su estado de salud, en los términos previstos en la presente ley, forman parte del derecho de los trabajadores a una protección eficaz en materia de seguridad y salud en el trabajo.

2. En cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo. A estos efectos, en el marco de sus responsabilidades, el empresario realizará la prevención de los riesgos laborales mediante la integración de la actividad preventiva en la empresa y la adopción de cuantas medidas sean necesarias para la protección de la seguridad y la salud de los trabajadores, con las especialidades que se recogen en los artículos siguientes en materia de plan de prevención de riesgos laborales, evaluación de riesgos, información, consulta y participación y formación de los trabajadores, actuación en casos de emergencia y de riesgo grave e inminente, vigilancia de la salud, y mediante la constitución de una organización y de los medios necesarios en los términos establecidos en el capítulo iv de esta ley.»

D’altra banda, l’article 115.1 n de la Llei 3/2007 disposa que el personal funcionari al servei de l’Administració autonòmica té dret a rebre protecció eficaç en matèria de prevenció, seguretat i salut a la feina.

El trasllat per motius de salut o rehabilitació respon a aquests dret de protecció.

L’Administració General de l’Estat va regular per primera vegada el trasllat per motius de salut o rehabilitació mitjançant la redacció que la Llei 53/2002, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social, va donar a l’article 20.1 h de la Llei 30/1984, de 2 d’agost, de mesures per a la reforma de la funció pública. Aquest precepte estableix el següent:

«La Administración General del Estado podrá adscribir a los funcionarios a puestos de trabajo en distinta unidad o localidad, previa solicitud basada en motivos de salud o rehabilitación del funcionario, su cónyuge o los hijos a su cargo, con previo informe del servicio médico oficial legalmente establecido y condicionado a que existan puestos vacantes con asignación presupuestaria cuyo nivel de complemento de destino y específico no sea superior al del puesto de origen, y se reúnan los requisitos para su desempeño. Dicha adscripción tendrá carácter definitivo cuando el funcionario ocupará con tal carácter su puesto de origen.»

La regulació estatal es completa amb:

• L’article 66 bis del Reial decret 364/1995, de 10 de març, pel qual s’aprova el reglament general d’ingrés del personal al servei de l’Administració General de l’Estat i de provisió de llocs de feina i promoció professional.

• La Resolució, de 29 de març de 2019, de la Secretaria d’Estat de Funció Pública, per la qual es dicten les regles aplicables per a la concessió de trasllats als funcionaris i a les funcionàries de l’Administració General de l’Estat per raons de discapacitat sobrevinguda o d'agreujament del grau de discapacitat, així com per motius de salut i possibilitats de rehabilitació dels funcionaris i funcionàries de carrera, els seus cònjuges o fills i filles al seu càrrec (vegeu el document d’interès núm. 3).

Pel que fa a l’Administració de la CAIB, aquest sistema de provisió de llocs de feina no es trobava previst per la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de funció pública. No obstant això, es podien adjudicar llocs de feina mitjançant trasllat per motius de salut, atès que la normativa estatal a la qual s’ha fet esment era normativa d’aplicació bàsica.

La Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la CAIB, que substituí la Llei 2/1989, sí que va preveure aquest sistema de provisió de llocs de feina a l’article 84, en els termes següents:

«Article 84. Trasllat per motius de salut

1. El personal funcionari té dret a sol·licitar el canvi de lloc de feina per motius de salut o de rehabilitació propis, del cònjuge o de fills i filles a càrrec seu.

2. El trasllat està condicionat a l’existència de llocs dotats i vacants del cos, l’escala o l’especialitat que tenguin un nivell i un complement específic igual o inferior als del lloc de procedència i al compliment de tots els requisits d’ocupació.

3. Aquesta adjudicació, que requereix l’informe previ del servei mèdic corresponent, té caràcter definitiu quan la persona traslladada és titular del lloc de procedència.»

En un primera lectura d’aquest precepte, crida l’atenció que el trasllat per motius de salut o rehabilitació es configura com un dret del personal funcionari de l’Administració de la CAIB, mentre que l’article 20.1 h de la Llei 30/1984 més bé es decanta cap a l’exercici d’una facultat potestativa. En aquest sentit, s’ha de dir que l’article 20.1 h de la Llei 30/1984 utilitza l’expressió «podrà adscriure» i no «ha d’adscriure». Tot i la configuració del trasllat per motius de salut com a dret per la normativa autonòmica, s’ha de fer esment que no es tracta d’un dret absolut o incondicionat.