C) La coma i la circumstància
La coma serveix per delimitar els anomenats complements circumstancials, que, com sabem, són de molt diversa índole: temporals, de lloc, causals, finals, condicionals... En aquest cas, el fet d'escriure la coma depèn d'elements subjectius i estilístics com ara la intencionalitat del discurs, la llargària o l'entonació de la frase.
Si volem delimitar els complements circumstancials en el text, els escriurem:
a) Només amb una coma, si la circumstància se situa al principi o al final del text.
b) Entre comes, si la circumstància se situa a l'interior del text. En relació amb aquest ús concret, hem de recordar-nos sempre d'escriure la coma de tancament.
Nota afinada: mobilitat, però amb estil propi i homogeni
Anteriorment ha quedat clar, d'un costat, que delimitar o no els complements circumstancials amb l'ús de la coma varia segons aspectes extralingüístics; però, d'altre costat, també hem posat de manifest que puntuar no és un art aleatori que depengui de la casualitat.
Així doncs, posats en el nostre paper de redactors, hem de procurar mantenir un estil més o menys uniforme a l'hora d'usar la coma per expressar les circumstàncies (de temps, de lloc, de causa...); volem dir que, dins un mateix text, és important que adoptem un estilúnic o, si més no, propi, recognoscible, per delimitar amb coma o no les mateixes estructures lingüístiques, i no escriure-les ara amb coma, ara sense...
En relació amb això, hem de recordar igualment la gran capacitat de mobilitat, dins la frase o el text, que solen presentar els complements circumstancials, per mor que mantenen una relació de dependència, diguem-ne, tènue, amb els verbs; contràriament, altres complements com el directe o l'indirecte tenen una vinculació més estreta amb les formes verbals.
Sonen tambors, a un toc
Tanmateix, i tot i acceptant la volatilitat d'aquests casos, hi ha alguns contexts lingüístics que afavoreixen més o menys l'escriptura de la coma per tancar els complements circumstancials, i d'altres que són més propicis a escriure's sense el signe. Per entendre-ho bé, hem d'apel·lar a una elocució que mantengui el bon ritme de la frase. Així, la presència d'un verb immediatament després del complement sol suposar l'absència de coma, mentre que si el circumstancial va seguit d'un sintagma (determinant + nom), la coma hi és més propícia.
Un, dos... provant, provant!
1)
Quan l'òrgan competent per a l'adquisició de béns a títol onerós és el conseller competent en matèria de patrimoni, d'acord amb el que disposa la norma, la resolució d'iniciació de l'expedient ha de determinar el crèdit al qual s'ha d'imputar la despesa, i si l'expedient implica despeses per un import superior a 500.000,00 €, cal obtenir l'autorització prèvia del Consell de Govern per tramitar l'expedient.
2)
Perquè una família és per a tota la vida, mitjançant els distints projectes del Programa Joves, i gràcies a les aportacions altruistes de les empreses col·laboradores, acompanyam les persones necessitades en edat d'emancipació en el seu procés de desenvolupament, amb l'objectiu d'aconseguir-ne la plena integració social i laboral.
Els dos fragments demostren la gran capacitat de moviment que caracteritza els complements circumstancials dins el discurs, atès que tenen una dependència relativa del verb; així, tant els trobam a l’inici com a l’interior o al final dels texts. Amb vista a la puntuació, l’important és col·locar bé la coma per delimitar adequadament cada seqüència.
Què repassam? (1, 2)
En els dos fragments trobam un cas de frase introduïda amb la conjunció i precedida de coma, atès que es tracta de seqüències que expressen una circumstància (condició i mitjà, respectivament).