1. Introducció

Tot i que a les darreres dècades el management ha estat incorporat a l’Administració pública amb la finalitat que pugui aprofitar-ne el coneixement de gestió i organització que es desenvolupa de forma més lliure i ràpida en el sector privat, és evident que el sector públic i en especial l’Administració tenen uns fonaments, i conseqüentment uns atributs, que els diferencien essencialment de les empreses i organitzacions privades.

El concepte d’interès públic, el major pes específic que té el principi de legalitat a l’actuació de l’Administració pública, l’absència de l’ànim de lucre, el sentit institucional de les organitzacions públiques i la competència per a la prestació dels serveis que l’Ordenament jurídic defineix com a públics, i que reserva a determinades administracions, són elements diferencials de suficient magnitud o intensitat com per contrastar clarament amb els trets propis de la iniciativa i actuació econòmica de caràcter privat.

Però a més d’aquells elements, i justificant de manera precisa perquè hi concorren, l’Ordenament jurídic també atribueix a les Administracions públiques les anomenades potestats, com la reglamentària, la sancionadora, l’expropiatòria, la d’autorganització, la tributària, l’inspectora, etc., les quals no només tenen el dret d’utilitzar, sinó també el deure de fer-ho en concurrència de l’interès públic.

En definitiva, els ens que conformen el sector públic no tenen una llibertat total d’actuació, malgrat que estan adornats en el seu règim jurídic d’una sèrie de prerrogatives que no tenim les persones i organitzacions privades, sinó que estan obligats a actuar per afavorir l’interès general.

La Constitució estableix els principis i valors de l’Administració pública i confereix al legislador, estatal o autonòmic, la potestat de desplegar-los per tal de fer-los efectius. En efecte, la manifestació més completa d’allò que ha de ser l’Administració la fa el text constitucional a l’article 103.1, que diu així: 

L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret.

Paga la pena detenir-nos a comentar alguns aspectes d’aquest article perquè així ens serà més fàcil després emmarcar els matisos de la competència que estem analitzant:

«L’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals». Aquesta afirmació és l’eix sobre el que ha de gravitar l’actuació de l’Administració pública. L’interès general es configura d’aquesta manera com un principi constitucionalitzat, que ha d’estar present i guiar qualsevol actuació de l’Administració pública. La conseqüència immediata no és altra sinó que l’Administració no gaudeix d’un grau d’autonomia de la voluntat similar al que és propi dels subjectes de dret privat. La seva actuació haurà de ser orientada per la cerca i persecució de l’interès públic que li correspongui, la qual cosa l’impedeix –per imperatiu de l’article 103.1 de la Constitució– apartar-se del fi que li és propi.

L’ordenament jurídic estableix figures i mecanismes tendents a evitar desviacions de l’Administració respecte d’allò que, en cada moment, i en funció de les circumstàncies, ha de ser considerat com a interès públic a assolir. L’article 103.1 garanteix d’aquesta manera que les potestats administratives reconegudes per l’ordenament jurídic no s’utilitzin amb finalitats diferents a les que van justificar la seva creació i reconeixement a favor de l’Administració. Conductes penals tipificades (per exemple, la prevaricació) o il·lícits administratius (per exemple, la desviació de poder), troben el seu fonament i cobertura a la referida afirmació continguda a l’article 103.1 de la Constitució.

Però que l’Administració sigui garantia formal del predomini i consecució de l’interès general o públic, no significa que aquesta fita pugui ser assolida per qualsevol mitjà i a qualsevol preu.  En realitat, s’hauria de distingir mitjans i finalitats.

Pel que fa a les finalitats, és clar –i així ho imposa l’article 103.1– que, com ja hem dit, l’interès públic general s’erigeix en el nord a trobar per l’Administració. A pesar d’això, en tota la Constitució no s’ofereix una definició d’allò que ha de ser considerat com a tal interès públic.

 «Apartar-se de la recta comprensió d’aquest concepte jurídic (interès públic), pot fer trontollar l’estructura sobre la qual s’asseu l’actuació d’una administració en un Estat de Dret» (Ernesto García Trevijano. Universidad Complutense de Madrid. Desembre 2003).

No és estrany trobar-se a la pràctica amb postures administratives consistents en considerar que, per exemple, qualsevol estalvi en la despesa pública (inclús no accedint al pagament de quantitats certament degudes a un ciutadà) és conforme a l’interès públic, amb l’argument que això permetrà utilitzar els diners estalviats (en perjudici d’un particular) en benefici de la comunitat. Òbviament, aquesta forma d’entendre l’interès públic no té res a veure amb allò que l’article 103.1 de la Constitució pretén garantir. I això precisament enllaça amb els mitjans (i límits) que podrà utilitzar l’Administració per assolir l’interès públic.

En efecte, l’article 103.1 imposa explícitament a l’Administració que serveixi a l’interès públic, però que ho faci amb «objectivitat» i amb «submissió plena a la Llei i al Dret». Aquests dos límits, junt amb d’altres no explícitament esmentats, garanteixen la prohibició de la cerca del fi sense atendre els mitjans. L’objectivitat a l’actuació de l’Administració exclou la utilització de mitjans discriminatoris o justificats en raons merament subjectives. De la mateixa forma, tot i que amb una formulació mes àmplia, aquesta cerca de l’interès públic només podrà materialitzar-se dins de la legalitat, és a dir, amb «submissió plena a la Llei i al Dret».

Així, les persones que treballen en l’àmbit del sector públic també vénen obligades al compliment de les normes substantives i de procediment que són d’aplicació en el seu àmbit professional; però quan parlem de competències, i per tant de definició de perfils adients per al desenvolupament de responsabilitats públiques, estem requerint actituds, conductes, comportaments que van més enllà de l’estricte compliment de les obligacions legals o estatutàries.

La competència de «Compromís amb el servei públic i l’organització» es refereix a la conducta de compartir els principis i valors de l’Administració pública i actuar amb coherència amb un mateix i amb l’organització.

Fixem-nos que en aquesta definició trobem un doble registre que implica, d’una banda, assumir, interioritzar, fer nostres uns principis i valors, la qual cosa implica acceptar com a pròpia una cultura organitzativa, ja que al marge del seu fonament legal o constitucional, aquest entramat de principis i valors no són sinó el que defineix el què, el per a què i el com de l’Administració.

D’altra banda, del directiu públic s’espera una actuació coherent amb l’organització (que seria l’acceptació de la subcultura pròpia de l’ens concret en el qual desplega la seva activitat), i també amb un mateix.

Aquest darrer element es concreta amb la subcompetència que denominem com a «integritat» i que es refereix a l’alineació del comportament de l’individu amb els principis ètics més genèrics i també a la seva capacitat de generar confiança a les persones que té al seu voltant.  Aquesta subcompetència, però, l'hem ubicada per raons de coherència de sistema al bloc 1 del Model de Competències professionals per a l’Administració pública de les Illes Balears, a l’igual que la d’imparcialitat. A totes dues farem diverses referències durant aquesta unitat perquè l’existència de «zones compartides» és evident.

Analitzem a continuació amb més detall la subcompetència en que concretem aquest apartat.