5. Motivació interna
El nostre model completa l’anàlisi de les competències necessàries per la gestió del canvi amb la subcompetència de la «motivació interna», també denominada com a «motivació intrínseca» per oposició a l’extrínseca (la que depèn de l’expectativa d’una recompensa, o de l’amenaça d’una conseqüència negativa):
Procés que s’inicia a partir d'estímuls interns, que genera en els individus reaccions diverses, generalment amb interessos individuals i de l'Administració, essencial per al desenvolupament del compromís amb els càrrecs, carreres professionals i administració, en què s'exerceixen les persones.
La moderna Psicologia del Treball defineix la motivació interna com la que neix de l’interior de la persona amb la finalitat de satisfer els seus desitjos d’autorrealització i creixement personal.
La motivació intrínseca o interna no es fonamenta en l’objectiu d’obtenir resultats, sinó en el plaer que s’obté en realitzar una tasca, és a dir, en el procés de realització en si.
Són exemples habituals de motivació interna la que porta a desenvolupar «hobbies», la realització de tasques altruistes (voluntariat), o també es considera que està molt present en les feines i professions que a vegades titllem de «vocacionals».
La motivació interna és una teorització que té el seu origen en els estudis que va realitzar a 1960 Frederick Herzberg i aquest a la vegada es va inspirar en la coneguda teoria de la «piràmide de les necessitats» de Maslow. Segons aquell, un cop superades les denominades condicions o «necessitats bàsiques» el que realment motiva (internament) al professional són elements com el reconeixement, la responsabilitat, la possibilitat de desenvolupament professional i personal, l’autorrealització o el fer un treball interessant.
Més recentment els investigadors Deci i Ryan, amb la seva teoria de l’autodeterminació han acabat de configurar el concepte de motivació interna i sobretot les seves causes: 1) la possibilitat de demostrar la pròpia competència; 2) la vinculació (als companys, als usuaris, a una comunitat...) i 3) l’autonomia.
A continuació identificarem alguns trets d’aquesta subcompetència que hauríem de trobar en el perfil del directiu públic:
- Se sent a gust amb una posició a on gaudeix d’autonomia, podent triar el que ha de fer i com ho ha de fer. Ningú és totalment lliure a la feina, però gaudeix d’una certa flexibilitat interna que li permet configurar el seu lloc, el departament, o l’organització amb uns criteris més personals.
- Se sent segur i competent per fer la feina que fa i troba satisfacció per trobar-se en el seu element i això li proporciona autoestima.
- Li agrada més enfrontar-se a reptes professionals de magnitud important. La missió i els mitjans del sector públic són ideals per accedir a projectes d’una dimensió i transcendència que en el sector privat només es podrien assolir en grans multinacionals.
- No se sent a gust amb les tasques rutinàries, quan reflexiona sobre el treball realitzat anteriorment, troba major satisfacció recordant accions en que ha hagut de sortejar dificultats o obstacles més complicats.
- Troba satisfacció en desenvolupar les seves capacitats i habilitats professionals en un àmbit en el que hi ha una repercussió social positiva important. Treballar a l’Administració li genera satisfacció perquè el seu esforç beneficia a la societat.
- La seva feina li permet assolir nivells alts de creativitat (per exemple en la creació i disseny de nous serveis i projectes), d’espontaneïtat (quan es presenten dificultats i reptes d’una forma sobtada), de socialització (possibilitat de conèixer a moltes persones o a personalitats amb perfils que no estan a l’abast de tothom) i d’expressivitat (en ocasions ha de fer intervencions, presentacions o altres formes d’expressió que l’omplen).
- L’alta responsabilitat, el càrrec no li pesen i generen estrès, al contrari són factors de motivació positiva.
- S’ha demostrat que els perfils amb alta motivació interna responen amb major esforç i persistència després del fracàs o d’un revés. La raó d’això és que com la motivació no rau tant en l’objectiu de l’activitat, sinó en aquesta mateixa, la recuperació i capacitat de superació és més alta.
- Té la capacitat d’identificar ràpidament quan venen els «mals moments», les hores baixes per les que pot passar qualsevol persona i desenvolupa tècniques i eines per tal d’automotivar-se, acudint a aquells elements i pensaments que sap el reactiven.
- Així mateix, el directiu amb capacitat de motivació interna es caracteritza per tenir una major flexibilitat cognitiva a l’hora d’utilitzar estratègies de solució de problemes.
- Troba en el concepte de canvi un motiu fonamental per a la seva motivació personal: el concepte de canviar les coses li proporciona una «benzina» especial que l’impulsa a actuar encara que només sigui per saber que hi ha després, o satisfer la curiositat de si el nou escenari serà millor que l’actual.