2. Identificació amb l'organització i amb el servei públic

El compromís exigible al directiu públic té dues referències:

1. Quan parlem del compromís amb el servei públic estem referint-nos a un concepte molt ampli que depassa el «servei» en el qual està concretament implicat l’individu. Parlem de servei públic com a sinònim d’identificació amb l’Administració pública, sigui quina sigui, fins i tot al sector públic, com a estructura amb principis i valors orientats a servir l’interès general.
• El directiu professional és conscient del valor d’allò que és públic, s’identifica com a membre de l’Administració sense avergonyir-se ni amagar-se’n malgrat a vegades algun sector de l’opinió pública pugui tornar-se en contra. Diguem que porta amb orgull la condició de servidor públic i emfatitza el caràcter vocacional de la seva professió.
• Aquesta actitud de compromís no només l’assumeix a títol individual sinó que intenta inculcar-la entre les persones del seu equip, dins del qual tracta de fomentar el sentiment de pertinença a l’Administració i de servei a la ciutadania. La competència de compromís amb el servei públic a vegades és difícil de distingir de l’orientació a la ciutadania, per quant el sentit del servei públic està íntimament associat amb la satisfacció de necessitats i expectatives del públic en general, per tant de la ciutadania en si.
• El factor diferencial d’aquestes dues competències ve donat per un èmfasi en el caràcter «públic» que caracteritza al substantiu «servei». Quan parlem de compromís amb el servei públic no ens estem referint òbviament a una forma jurídica de prestar serveis (per oposició al que seria la prestació de serveis per part de l’Administració però subjectant-se al dret privat), sinó a la condició d’interès general que se li confereix a una actuació de prestació.  I per això el directiu públic es visualitza a si mateix com a prestador de serveis, és a dir, com a servidor.
2. La segona referència seria la pròpia organització a la qual exerceix el directiu. A aquest és exigible un compromís explícit a través de les seves actuacions, alineant-se de forma clara amb l’ens i amb l’equip. També anomenem aquesta actitud com a sentit de pertinença.
• Per tal de complir amb aquesta exigència, compleix les directrius establertes a l’organització i les fa complir als seus col·laboradors. En aquest cas, ha de realitzar una tasca pedagògica a través d’una bona comunicació interna, explicant el sentit de les normes i decisions que es prenen per tal de mantenir la confiança i compromís del seu equip amb l’organització.
• Té clara la missió última de l’organització i involucra al seu equip de col·laboradors en els seus projectes clau: És imprescindible que es produeixi una identificació de tot l’equip sobre el que exerceix la seva responsabilitat amb la missió, l’estratègia a seguir i com els objectius marcats contribueixen a complir amb aquella, per tal que els col·laboradors visualitzin perfectament el sentit del seu esforç en relació amb els objectius estratègics de l’organització.
• El directiu és un model per als seus col·laboradors. Per tal d’assolir aquesta fita el directiu públic fa ús del seu lideratge (una altra competència confluent) però aquest serà molt més sòlid gràcies a la percepció de l’equip d’un comportament d’aquell que sigui íntegre, ètic i coherent (fa el que predica), així com lleial als seus col·laboradors. Aquesta actitud fa que les seves decisions siguin previsibles i orientadores de quin és el comportament que també s’espera de la resta de membres de l’organització.
• La confiança generada en els membres de l’equip serà l’element determinant per tal que aquests també estiguin alineats amb els objectius i la missió de l’organització.
• Com a conductes que també ajudaran a visualitzar el compromís del directiu amb l’organització, cal esmentar el respecte a la jerarquia existent i la predisposició a ser avaluat i a autoanalitzar el propi estil de direcció, assumir les pròpies responsabilitats i errors.
• El directiu públic compromès amb la seva organització també aporta un gran valor quan actua en representació d’aquesta, doncs projecta i defensa la seva imatge. Això té una gran importància tan quan aquesta representació es dóna en l’exercici del propi càrrec, ja sigui en relacions interinstitucionals com davant de ciutadans, però també quan s’exerceix a títol professional individual, perquè el directiu sempre acompanya i exhibeix a la seva presentació la seva condició de membre de l’organització amb orgull.
• És important, conseqüentment, que sempre que el directiu pugui ser identificat amb l’organització observi un comportament modèlic perquè la seva marca personal i la de l’organització conflueixen a ulls de tercers.
• També s’explicita el grau de compromís del directiu públic en el seu comportament en situació de crisis. No ha de tenir cap dubte en posar-se al davant de l’organització, o part de l’organització que conforma el seu àmbit de responsabilitat, analitza amb calma la situació, dóna explicacions que tranquil·litzin els seus interlocutors i fa propostes o pren decisions conseqüents. L’efecte previsible serà que els membres de l’equip s’identificaran amb el seu referent i el seguiran amb el mateix comportament de compromís i professionalitat davant la crisi.
• Un aspecte aparentment controvertit en relació amb el compromís que ha de mostrar el directiu públic ve donat per la possible confusió amb la tendència política que governi la institució.
• És important advertir que el sentit de pertinença del directiu públic professional es centra a la institució pública com a tal i mai a una corrent política partidista. El directiu públic ha de ser exquisidament neutral amb independència que a títol personal pugui tenir la seva ideologia i preferències partidistes, però no les fa explícites en el seu desenvolupament professional i tampoc no deixa que influeixin a la seva actuació que ha de ser absolutament imparcial.
• Encara més, si observa que la direcció política es separa del que són els objectius de l’organització, s’espera del directiu públic que ho comuniqui amb assertivitat i precisió. Aquestes acostumen a ser situacions delicades però que al mateix temps posen a prova l’autenticitat del compromís del directiu amb el servei públic i la seva integritat, que han d’estar per sobre de la lleialtat o sintonia que pot tenir amb membres electes o de designació política que també formen part de l’organització.
• Gràcies a aquest tipus de comportaments, l’alta direcció correspon als directius professionals amb una confiança que es fonamenta en les seves competències, el seu compromís, el grau d’assumpció de responsabilitat i tot això reflectit en el dia a dia.
• És cert que amb el nostre sistema institucional resulta complicat a vegades dissociar entre el que són actuacions polítiques i actuacions de caire administratiu. Fins i tot la Jurisprudència ha d’esforçar-se per establir criteris que permetin decidir quins actes de les Administracions estan subjectes al control jurisdiccional i quins no, per tenir components merament polítics. A la seva actuació, l’Administració pública desenvolupa accions amb directrius polítiques de caire legítimament partidista (en quant participem d’un model democràtic essencialment representatiu) intercalades amb criteris de gestió.
• Dins d’aquesta realitat, el directiu públic ha d’intentar tenir un comportament que es derivi de la persecució de la missió i objectius propis de l’organització sense interferències ideològiques o partidistes.
• Això no obsta a que per la naturalesa i organització de determinats ens, sigui el polític a qui correspon decidir l’estratègia i concretar els objectius a perseguir per aquell, però aquests sempre hauran d’estar correctament alineats amb els principis i valors de l’Administració, amb el principi de legalitat i amb la missió que correspon a l’organització, i el directiu haurà de fer una atenta observació que això es compleixi.