Omet navegació

2.2.2. Concepte de flexibilitat

Si l’adaptabilitat és la capacitat d’adequar-se bé als canvis, de tolerar-los i integrar-los bé en el nostre desenvolupament professional, la flexibilitat té una component activa que la diferencia de la simple adaptació als canvis. La persona flexible no només s’adequa bé als canvis, sinó que els promou.

Els trets característics del directiu públic flexible serien:

  • És una persona crítica, que es qüestiona les coses reflexionant si és millor actuar d’una manera o d’una altra. No es conforma amb un punt de vista únic: busca alternatives, es fa preguntes, pren la iniciativa, proposa idees noves.
    Malgrat que l’Administració pública actua a través del procediment administratiu i amb un marc reglamentari que pot deixar poc marge a la discrecionalitat la majoria de vegades, tots sabem reconèixer a professionals dotats de flexibilitat quan els observem impulsar petits canvis que contribueixen a treballar de manera més operativa, i sense haver de forçar per això el que diu la llei, sinó simplement fent la interpretació menys restrictiva i sobretot sense deixar-se portar per les inèrcies històriques.
    A les unitats administratives de qualsevol organisme públic sempre trobem la típica persona que aplica el reglament amb absoluta rigidesa i sense parar a pensar per un sol moment que la norma admet interpretacions més obertes, i fins i tot que el propi esperit de la norma no vol resultats com el que pot derivar d’aquella actuació. Aquestes persones no solen actuar així de mala fe, sinó que «han begut de les fonts» d’una cultura administrativa en que això era el més normal.
  • Al costat d’aquesta realitat podem trobar també altres persones que segueixen el procediment però que incorporen excepcions quan la situació ho requereix, que en les seves respostes s’adeqüen a les necessitats de l’usuari o del ciutadà, o que davant d’una planificació inicial de la feina,  l’adapten en funció de la càrrega de treball que va arribant a cada moment (ja sigui per demandes internes o externes).
    Naturalment, l’aplicació d’aquesta flexibilitat no està exempta de límits: D’entrada la pròpia norma, que a vegades pot determinar una sanció específica a l’actuació que prescindeix totalment i absolutament del procediment declarant-la nul·la de ple dret. Per altra banda, els principis de bon govern i l’ètica, que no permetrien que es derivin d’una actuació flexible una discriminació no justificada, un benefici injust per a un particular, o en definitiva trencar el principi d’igualtat. Com sempre, resultarà fonamental la concurrència d’un interès públic per tal de motivar adequadament aquell actuar diferenciat.
  • Però si diem que la flexibilitat es caracteritza per una component més activa davant del concepte de canvi, aquesta s’ha d’accentuar conforme el professional públic té més responsabilitat. Així, és propi del comandament flexible tenir una visió clara de l’objectiu que s’ha d’assolir i actuar amb perseverança, però alhora modificar el pla d’acció si les circumstàncies ho requereixen.
    La clau estarà en l’equilibri entre un comportament de fermesa i convicció, d’una banda, i una mentalitat oberta a noves propostes i crítica, per l’altra. S’ha de fugir de comportaments «penell» que dificultaran l’assoliment dels objectius i minvaran la confiança dels col·laboradors.
  • Perquè el fonament és evolucionar i donar la millor resposta possible a les demandes que fa la societat, el directiu públic ha d’estar en permanent estat de reflexió crítica de si el que s’ha fet sempre és la millor opció o pel contrari convé un nou enfocament. Comprèn i valora el fet de disposar de diferents punts de vista i criteris, que contrasta amb els seus, fet que l’ajuda, alhora, a formar-se una idea més acurada de la realitat.
  • El directiu flexible ha de tenir també la capacitat d’anticipació suficient com per veure venir la pertinència del canvi i avançar-lo al moment més adient a efectes d’obtenir la màxima eficàcia. Per assolir aquesta fita es requereix conèixer molt bé el context i l’àmbit propi d’actuació, tenir clares les prioritats i ben orientats els recursos per assignar-los de forma diferent, modelar l’organització, canviar mètodes, etc.
  • Respecte de l’equip de col·laboradors, el directiu ha d’actuar com a catalitzador del canvi:
    En primer lloc, és responsabilitat del directiu que el seu equip estigui ben preparat per a la flexibilitat, amb una comunicació fluida i que generi confiança.
    Encara més, fomentant la innovació, la flexibilitat organitzativa i els perfils polivalents que permetin assumir diverses formes d’actuació quan les necessitats ho requereixin.
  • Ha de ser el líder qui impulsa el canvi com a element d’evolució de l’Administració, aportant noves maneres de fer que portin a la modernització del servei per fer-lo més efectiu.  És a dir, no es tracta de modificar compulsivament perquè sí, sinó per tal d’assolir resultats millors i en definitiva assolir una major satisfacció de les necessitats i expectatives que presenten els ciutadans i la societat en general.