Una de les trampes de l’assignació d’activitat, és l’assignació inversa. Això implica que la persona a la qual hem assignat una tasca, acudeix a nosaltres perquè prenguem una decisió respecte a aquesta, perquè resolguem, o perquè l’executem perquè no pot, no sap, no té temps o per altres motius.
D’aquesta manera, allò que havíem assignat ens torna de rebot i ho acabem fent nosaltres. I en això hi sol haver una doble responsabilitat, la de la persona col·laboradora per no assumir les tasques encomanades, i la nostra per permetre-ho.
De vegades, el que ens fa caure en l’assignació inversa o cap amunt són patrons de pensament inconscients o creences: “he de poder amb tot”, “he d’anar ràpid”, “he de ser amable”, “jo ho faig més ràpid i millor”, “les persones no volen assumir més responsabilitats o més feina”, “al final perdo menys temps fent-ho jo que explicant-ho perquè ho faci algú altre” i altres d’aquest estil.
Evitar l’assignació inversa exigeix mantenir alta la nostra consciència per evitar comportaments reactius que ens impedeixen assignar de manera efectiva.
Una de les maneres més eficaç és utilitzar preguntes que tornin la pilota a la teulada de l’altra persona, com ara:
-
“Què faries tu?”
-
“Com ho faries tu?”,
-
“Què t'impedeix fer-ho?”
-
“Què necessitaries per fer-ho?”
El rol de supervisió de vegades implica ajudar les persones de l’equip a mirar una situació que els sembla insalvable de noves maneres o des d’una experiència diferent, perquè les persones tinguin l’oportunitat de créixer professionalment i assolir nous reptes.